La major part dels meus records es passegen pels espais de Can Marfà i fan olor de bala de cotó i de greix de maquinària. Tot i que amb els anys he anat perdent l’oïda, fins i tot rere els meus pensaments em sembla sentir sempre el repicar compassat i constant dels telers i la sirena de la fàbrica que em forada el cervell.

En part perquè m’he fet gran i en part, fill meu, per tot el que hem passat, aquests últims temps se m’està fent més feixuc que mai el treball a la fàbrica. Quan vaig entrar-hi el 1851, amb deu anys, em sentia gran i privilegiada de treballar en aquesta empresa que acabava de fundar en Gaietà Marfà i Guanyabens quan va tornar de Cuba. Hi havia altres nenes com jo i, tot i que a la secció de preparació de tissatge no ens podíem encantar, encara trobàvem temps per algun joc de corredisses i amagades entre embalums de roba i bobines de fils, tot mirant que no ens descobrís l’encarregat.

Llavors només hi havia mitja dotzena de telers. No com ara, acabant-se el segle, que, valga’m Déu, és la fàbrica més important de Mataró. S’hi produeixen diàriament milers de samarretes, calçotets, mitges i mitjons. I a això he dedicat la meva vida, en una jornada de catorze hores, intentant recuperar forces els diumenges mentre tirava endavant la feina de casa.

Després que aquella màquina infernal ferís de mort el teu pare quan la reparava, vaig agrair que els amos, llavors els fills del senyor Gaietà, m’asseguressin que no em faltaria la feina ni a mi, ni tampoc a tu quan ja poguessis treballar. De gran, sempre m’has dit que no els havia d’agrair res i jo no gosava estar d’acord amb tu. M’adono, fill meu, que al llarg de la vida no sempre t’he aconsellat bé. Ho veig ara, que ets a la presó per defensar una causa en què, des de fa un temps, jo també crec.