El projecte Escenaris de la Història vol donar a conèixer la història del nostre país, a partir dels indrets i els monuments on va succeir.

Desenvolupat per la Xarxa de Museus d'Història i Monuments de Catalunya, la voluntat del projecte és anar incorporant nous escenaris que ajudin a explicar la nostra història.

Mapa d’ubicació

Jacint Verdaguer i la família pagesa

Casa Museu Verdaguer

Hermínia Grau i la família burgesa

Museu de Cervera

Arsenda d’Àger i l’avenç cap a la Catalunya Nova

Museu de Lleida

Pere Ferrer i la comunitat monàstica

Museu de Sant Cugat

Nebridi d’Ègara i l’expansió de la comunitat cristiana

Museu de Terrassa

Blanca d’Anjou i la cort reial

Monestir de Santes Creus

Josep Andria i el setge de Cambrils

Museu d'Història de Cambrils

El Palau de Mar i el port de Barcelona

Museu d'Història de Catalunya

La Queta, la Consol i les vivències d’un temps de guerra

Museu d'Història de Girona

Estel·lina i la vida al call gironí

Museu d'Història dels Jueus, Girona

La Pilar, l’Antonio i les reivindicacions veïnals

Museu de l'Hospitalet

Margarita Ros i el naixement de la consciència proletària

Museu de Mataró

La família Sagarra i l’estiueig de la burgesia barcelonina

Museu Torre Balldovina

Lo carceller Jutglar i l’aljama tortosina

Museu de Tortosa
  • Jacint Verdaguer i la família pagesa

    Casa Museu Verdaguer
  • Hermínia Grau i la família burgesa

    Museu de Cervera
  • Arsenda d’Àger i l’avenç cap a la Catalunya Nova

    Museu de Lleida
  • Pere Ferrer i la comunitat monàstica

    Museu de Sant Cugat
  • Nebridi d’Ègara i l’expansió de la comunitat cristiana

    Museu de Terrassa
  • Blanca d’Anjou i la cort reial

    Monestir de Santes Creus
  • Josep Andria i el setge de Cambrils

    Museu d'Història de Cambrils
  • El Palau de Mar i el port de Barcelona

    Museu d'Història de Catalunya
  • La Queta, la Consol i les vivències d’un temps de guerra

    Museu d'Història de Girona
  • Estel·lina i la vida al call gironí

    Museu d'Història dels Jueus, Girona
  • La Pilar, l’Antonio i les reivindicacions veïnals

    Museu de l'Hospitalet
  • Margarita Ros i el naixement de la consciència proletària

    Museu de Mataró
  • La família Sagarra i l’estiueig de la burgesia barcelonina

    Museu Torre Balldovina
  • Lo carceller Jutglar i l’aljama tortosina

    Museu de Tortosa
Línia temporal
  1. 530

    Nebridi d’Ègara i l’expansió de la comunitat cristiana

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Nebridi d’Ègara i l’expansió de la comunitat cristiana

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  2. 1068

    Arsenda d’Àger i l’avenç cap a la Catalunya Nova

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Arsenda d’Àger i l’avenç cap a la Catalunya Nova

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  3. 1221

    Pere Ferrer i la comunitat monàstica

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Pere Ferrer i la comunitat monàstica

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  4. 1310

    Blanca d’Anjou i la relació de la reialesa amb el monestir

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Blanca d’Anjou i la relació de la reialesa amb el monestir

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  5. 1391

    Lo carceller Jutglar i l’aljama tortosina

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Lo carceller Jutglar i l’aljama tortosina

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  6. 1450

    Estel·lina i la vida al call gironí

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Estel·lina i la vida al call gironí

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  7. 1640

    Josep Andria i el setge de Cambrils

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Josep Andria i el setge de Cambrils

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  8. 1845

    Jacint Verdaguer i la família pagesa

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Jacint Verdaguer i la família pagesa

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  9. 1851

    Margarita Ros i el naixement de la consciència proletària

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Margarita Ros i el naixement de la consciència proletària

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  10. 1907

    El Palau de Mar i el port de Barcelona

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    El Palau de Mar i el port de Barcelona

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  11. 1914

    La família Sagarra i l’estiueig de la burgesia barcelonina

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    La família Sagarra i l’estiueig de la burgesia barcelonina

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  12. 1926

    Hermínia Grau i la família burgesa

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    Hermínia Grau i la família burgesa

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  13. 1937

    La Queta, la Consol i les vivències d’un temps de guerra

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    La Queta, la Consol i les vivències d’un temps de guerra

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  14. 1968

    La Pilar, l’Antonio i les reivindicacions veïnals

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

    La Pilar, l’Antonio i les reivindicacions veïnals

    Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Plallentesque congue set enim vel faucibus. Nam urna est, placerat ut leo eu, tincidunt porttitor tellus. Nam imperdiet rhoncus volutpat.

    Veure escenari

  • La Queta, la Consol i les vivències d’un temps de guerra

  • Refugi antiaeri del jardí de la Infància (Foto: Ajuntament de Girona. CRDI)
  • Grup de persones fugint dels bombardejos a Girona, 1939 (Foto: Ajuntament de Girona. CRDI)
  • Cases del carrer de la Rutlla destruïdes a causa del bombardeig del 29 de gener del 1939 (Foto: Ajuntament de Girona. CRDI Autor: Josep Trull)

    Jo era una nena i també tenia por

    “Avui, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el Petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la Pàtria que no pot morir” 

    (Carles Rahola a L’Autonomista, 8 de febrer de 1938)


    “Ens vam amagar darrere unes fustes, enganxats a la paret mestra de la casa. La mama plorava, sentíem les bombes com queien i vam sentir algú que des de fora va cridar, ‘Aquesta cau al mig del carrer’. Però no. Va caure a casa. Es va esfondrar tota, menys la paret on estàvem tots amagats. Tota la casa estava aixafada, tot penjant per allà. Aquell dia era el meu aniversari, feia dotze anys”.

    (Enriqueta)


    “Quan es sentien les sirenes d’alarma dels bombardejos, el primer que feia la mare era pujar al segon pis de la casa on hi havia els dormitoris i s’emportava una capseta on guardava els cèntims i se l’amagava al davantal. Tenia por que, mentre tothom anava cap al refugi per salvar-se de les bombes, els lladres ho aprofitessin per entrar a robar”.

                                                                                               (Consol)


    “Quan sortia de l’escola i anava cap a casa, al carrer de la Rutlla, va sonar l’alarma i em vaig estirar sobre aquell turonet de terra que cobria el refugi de La Salle i allà estirada vaig veure com bombardejaven Palau i vaig veure allò de les pel·lícules, allò que bum!, que les coses surten enlaire per l’explosió; i en aquell bombardeig va perdre el braç una nena”.

                                                                                              (Enriqueta)


    “La gent plorava als refugis. La meva germana Lola plorava com una beneita. I les dones més grans resaven com si fossin a missa, xiuxiuejant. Tothom s’encomanava a algun sant. Jo era una nena i també tenia por.”

    (Consol)


    “Al refugi de l’escola s’hi entrava per una porta amb una baixada que hi havia al teatre del col·legi i també per fora. La gent del carrer també hi podia entrar perquè estava situat en un hort del costat”. 

    (Enriqueta)

    En clau de poder
    En clau econòmica
    En clau de gènere
    En clau de costums i quotidianitat
    En clau de pensament i creences
    La història diu…
    Lectura fàcil
    Museu d’Història de Girona

    Adreça
    Carrer de la Força, 27, 17004 – Girona (Gironès), Girona

    Horaris
    D’octubre a abril, de dimarts a dissabte, de 10.30 a 17.30 hores; diumenges i festius, de 10.30 a 13.30 hores.

    De maig a setembre, de dimarts a dissabte, de 10.30 a 18.30 hores; diumenges i festius, de 10.30 a 13.30 hores.

    Tornar al mapa
    Tornar al mapa
    • Jacint Verdaguer i la família pagesa

    • Vista general de la cuina de la Casa Museu Verdaguer (Foto: Casa Museu Verdaguer)
    • Vista general de la cambra ambientada a l’època de Verdaguer (Foto: Casa Museu Verdaguer)
    • Vista parcial de la plaça Major de Folgueroles. En primer terme, el pedró dedicat a Jacint Verdaguer (Foto: Casa Museu Verdaguer)

      Mantinc el cor arrelat a la primavera del meu poble

      Ens parla Jacint Verdaguer...

      Lo matí de ma infantesa,
      quin matí fou tan hermós!
      lo cor vessava de càntics,
      lo camp vessava d’olors. 1

      En aquests moments, em complau recordar-me de xic. És com si abans de retrobar-me amb Déu, necessités retornar a aquells temps primers de la meva existència i reconegués en ells els valors veritables de la meva vida.

      Em veig de petit a Folgueroles, anant i tornant d’estudi, trescant per camps i boscos, observant l’empremta que el temps i les estacions deixen en el paisatge... o badant al poble, amb el feinejar de fusters, ferrers i filadores... Em veig collint un pom de violes per guarnir el càntir de portar a beneir l’aigua o posant un violer als peus de la Verge...

      Em veig amb els amics del poble, els diumenges al matí, corrent per marges, pedregars i torrenteres tot brandant fones i bastons. Em veig amb ells cercant nius de pardal als pollancres vora la riera, en hores de migdiada... Fins que aquell dia de festa major, quan ja rondàvem els quinze anys, els meus companys decideixen que, més que trobar els ocells, prefereixen topar amb la mirada de les minyones del poble i s’arreglen el corbatí i es posen bé la barretina...

      I de vermelles barretines i mocadors florejats que giravolten n’és plena la plaça del poble a l’hora del ball. Hi ha un ram de jovent joiós i acolorit... i també hi ha la pubilla del Mas d’Heures, a qui, una tarda de caramelles vaig cantar una corranda, i els seus ulls em conviden a ballar. Però el fadrí de bona casa que li fa l’aleta em passarà al davant...

      I m’apareix la masia de can Tona, on vaig treballar de pagès i de mestre de la mainada, anant i venint cada dia del seminari de Vic: mentre estudiava sentia l’olor de la terra i, quan era al camp, la inspiració de l’estudi. 

      I m’apareix també en la imaginació la Font del Desmai on els meus companys i jo llegíem i recitàvem poesia.

      Totes aquestes vivències les he dut sempre molt endins i, malgrat haver-me allunyat d’aquests entorns durant tants anys, sé que han amarat la meva vida i els meus versos.

      Ara que la tuberculosi em va acostant a la mort, desitjo de tot cor retrobar-me amb els meus al cel i se’m desperta tota l’estimació que he sentit sempre per la meva mare, Josepa Santaló. Tanco aquests ulls que ja em costa mantenir oberts, i la veig cantant les cançons que havia après dels seus pares i dels seus avis mentre feineja. Veig com els tres germans, que juguem vora seu, ens aturem a escoltar-la, fins que entonem plegats aquelles cançons populars. La veig llegint-nos llibres que parlen de Déu i de la vida en la fe, mentre dins meu s’hi sembren les ganes de fer-me capellà.

      Ara, més que mai, em pesen els anys que vaig passar, com a capellà domèstic a cal marquès de Comillas, i també tants viatges que vaig fer pel món... Però, en canvi, dono gràcies a Déu d’haver pogut anar a Terra Santa on vaig retrobar els valors de la humilitat i la meva veritable missió al costat de les persones desvalgudes.

      Ni el marquès, ni el bisbe Morgades, ni el meu amic Collell... no van perdonar-me que canviés l’orientació de la meva vida. Els darrers anys, en la meva pobresa, només m’he sentit acollit per la família Duran.

      En aquests dies d’agonia m’adono que he tingut al meu capçal persones que es deien amigues i que només volen discutir-se el meu llegat. Déu m’ajudi a discernir, en les darreres hores, aquells que encara m’aprecien per mi mateix.

      I, encara que soc a Vallvidrera, estirat en aquest llit de Vil·la Joana, voldria acomiadar-me del món des de la meva llar d’infantesa, a Folgueroles... Per això és allà on poso el cor i la ment abans de l’últim alè.

      Per l’escletxa que em deixen les parpelles mig closes, amb esforç em miro l’arrambador florejat de la paret... que em transporta a la primavera del meu poble.

      1 Les tres volades (IDIL·LIS I CANTS MÍSTICS)

      En clau econòmica
      En clau de poder
      En clau de gènere
      En clau de costums i quotidianitat
      En clau de pensament i creences
      La història diu…
      Lectura fàcil
      Casa Museu Verdaguer

      Adreça
      Carrer Major, 7, 08519 – Folgueroles (Osona), Barcelona

      Horaris
      De dimarts a diumenge, de 10.00 a 14.00 hores. Tancat els dilluns no festius. Dissabtes de l’1 d’abril a l’1 de novembre, de 17.00 a 19.00 hores.

      Tornar al mapa
      Tornar al mapa
      • Margarita Ros i el naixement de la consciència proletària

      • Treballadors sortint de Can Marfà a inicis del segle XX (Fons: Fundació Jaume Vilaseca. Autor: desconegut)
      • Treballadors de la secció de preparació de fàbrica de gènere de punt Baladia y Sala, l’any 1896. (Foto: Fundació Privada Jaume Vilaseca. Autor: desconegut)
      • Sala d'exposició permanent de Can Marfà Gènere de Punt. Museu de Mataró (Foto: Museu de Mataró. Autor: Pere Masramon)

        Escriu la Margarita...

        La major part dels meus records es passegen pels espais de Can Marfà i fan olor de bala de cotó i de greix de maquinària. Tot i que amb els anys he anat perdent l’oïda, fins i tot rere els meus pensaments em sembla sentir sempre el repicar compassat i constant dels telers i la sirena de la fàbrica que em forada el cervell.

        En part perquè m’he fet gran i en part, fill meu, per tot el que hem passat, aquests últims temps se m’està fent més feixuc que mai el treball a la fàbrica. Quan vaig entrar-hi el 1851, amb deu anys, em sentia gran i privilegiada de treballar en aquesta empresa que acabava de fundar en Gaietà Marfà i Guanyabens quan va tornar de Cuba. Hi havia altres nenes com jo i, tot i que a la secció de preparació de tissatge no ens podíem encantar, encara trobàvem temps per algun joc de corredisses i amagades entre embalums de roba i bobines de fils, tot mirant que no ens descobrís l’encarregat.

        Llavors només hi havia mitja dotzena de telers. No com ara, acabant-se el segle, que, valga’m Déu, és la fàbrica més important de Mataró. S’hi produeixen diàriament milers de samarretes, calçotets, mitges i mitjons. I a això he dedicat la meva vida, en una jornada de catorze hores, intentant recuperar forces els diumenges mentre tirava endavant la feina de casa.

        Després que aquella màquina infernal ferís de mort el teu pare quan la reparava, vaig agrair que els amos, llavors els fills del senyor Gaietà, m’asseguressin que no em faltaria la feina ni a mi, ni tampoc a tu quan ja poguessis treballar. De gran, sempre m’has dit que no els havia d’agrair res i jo no gosava estar d’acord amb tu. M’adono, fill meu, que al llarg de la vida no sempre t’he aconsellat bé. Ho veig ara, que ets a la presó per defensar una causa en què, des de fa un temps, jo també crec.

        En clau econòmica
        En clau de poder
        En clau de gènere
        En clau de costums i quotidianitat
        En clau de pensament i creences
        La història diu…
        Lectura fàcil
        Museu de Mataró

        Adreça
        Carrer el Carreró, 17, 08031 – Mataró (Maresme), Barcelona

        Horaris
        De dimarts a divendres, de 17.00 a 20.00 hores; dissabtes, d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 20.00 hores; diumenges i festius (12 d’octubre, 1 de novembre i 6 i 8 de desembre), d’11.00 a 14.00 hores.

        Tornar al mapa
        Tornar al mapa
        • Hermínia Grau i la família burgesa

        • Vista parcial de la cuina de la Casa Museu Duran i Sanpere (Fotografia: Museu de Cervera. Autor: Jordi Balcells)
        • La Cambra Alegre de la Casa Museu Duran i Sanpere (Fotografia: Museu de Cervera. Autor: Jordi Balcells)
        • Vista parcial del saló principal de la Casa Museu Duran i Sanpere (Fotografia: Museu de Cervera. Autor: Jordi Balcells)

          Vaig esbatanar portes i finestres perquè hi entrés aire nou

          Ens parla Hermínia Grau i Aymà...

          Ho puc dir ben clar: quan amb l’Agustí, el meu marit, visitàvem la seva mare aquí a la casa Duran del carrer Major de Cervera, aquesta casa em queia damunt! L’ala est del pis principal era tancada i fosca i ella, l’Elisa Sanpere, sempre de negre des que s’havia mort el meu sogre. I sempre reclosa a les estances de la banda oest: al cosidor, a la cuina, a l’habitació, a la capella... Així durant anys i anys. Jo hi venia força a disgust, a veure-la, i només em rescabalava una mica si podia llegir una estona a la galeria quan hi tocava el sol de la tarda.

          Quan ella va faltar, amb l’Agustí i les nostres tres filles, vam començar a passar els estius en aquesta casa. Ben aviat vam esbatanar portes i finestres perquè hi entrés l’aire nou i, amb ell, amics i coneguts amb qui compartir tertúlies, trobades musicals o teatrals, celebracions... L’ambient es va fer més semblant al que jo havia viscut sempre a la vila de Gràcia, a Barcelona. Encara que volíem fer fora la pudor de resclosit, érem conscients que aquestes estances i aquest mobiliari de la banda noble ens parlaven d’una manera de viure a les acaballes del segle XIX i per això ho vam voler mantenir i conservar tot tal com estava.

          Amb el meu marit vam intentar que els estius, per a nosaltres i les nostres tres filles, fossin agradables, distrets i interessants, encara que sé que, a Cervera, quan jo passava pel carrer hi havia boques que xiuxiuejaven ran d’algunes orelles i jo sabia que resaven la mateixa lletania de sempre de mira-la aquesta com va vestida, no sé pas què s’ha pensat, si almenys fes el que ha de fer una bona mare i una bona esposa, si ja es veu que tot el dia és fora de casa, oh, i quan és a casa diu que la té plena de gent i que dona raó de tot i vol fer el mateix paper que fa un home, més valdria que s’ocupés de portar bé la casa i es dediqués més a la seva canalla, oh, i a més, diu que vol treballar, quan s’ha vist que una dona de la seva posició hagi de treballar, potser aquesta gent no van tan bé com sembla... I etcètera, etcètera.

          Doncs, no. A mi les tasques domèstiques mai no m’han cridat l’atenció. Sovint m’he trobat malament, perquè em sentia incapaç d’ocupar-me de segons què. De vegades, m’he preguntat si he estat una bona mare i no negaré que m’entristeixo molt quan m’apareix aquest dubte, però és veritat que jo he tingut sempre altres interessos a banda de pujar les criatures i, tot i que ja som al segle XX, sembla que aquest dret encara està reservat als homes. Dins i fora de la família, tothom s’atrevia a jutjar aquesta manera de fer meva i encara que no ho manifestava, això de vegades em feia patir, però tot i així tenia clar que volia seguir el camí de les meves inquietuds que anaven més enllà de fer aquest paper de bona mare i de bona esposa.

          Haureu sentit dir que no volia que el meu home s’hagués de posar les sabatilles per parlar amb mi. I és veritat: vaig estudiar la carrera d’història per poder estar a l’altura quan parlava amb ell i amb altres historiadors, perquè sempre m’ha agradat gaudir de converses interessants.

          Ha passat el temps i les meves filles, que no sempre m’han comprès, ja són grans i jo he pogut dedicar-me més tranquil·lament a allò que m’agrada. He tingut ocasió de treballar tot tenint la sensació que aportava alguna cosa a la cultura d’aquesta societat a través de la llengua pròpia i m’ha estat una gran satisfacció poder traduir al català alguns llibres cabdals per entendre la nostra època. D’altra banda el fet d’haver cursat la carrera de piano m’ha permès col·laborar en les entrades de tema musical de l’Enciclopèdia Catalana i així contribuir a demostrar que tot allò relacionat amb la cultura, amb l’art, amb la ciència... es pot explicar en català.

          En clau econòmica
          En clau de poder
          En clau de gènere
          En clau de costums i quotidianitat
          En clau de pensament i creences
          La història diu…
          Lectura fàcil
          Museu de Cervera

          Tancat temporalment

          Adreça
          Carrer Major, 113, 25200 - Cervera, Lleida

          Telèfon
          973 533 917

          Horaris
          De dimarts a divendres, de 17.00 a 18.00 hores. Cal reserva prèvia, grups de 6 persones màxim i del mateix nucli familiar.

          Com arribar-hi

          Tornar al mapa
          Tornar al mapa
          • Estel·lina i la vida al call gironí

          • «Aquesta és l'estela fúnebre de l'honrada N'Estel·lina, esposa de l'il·lustre i esclarit En Bonastruc Josef. Tingui la seva mansió al jardí de l'Edèn. Amén.» (Foto: Patronat Call de Girona. Autor: Josep M. Oliveras)
          • Les restes del micvé utilitzat per la comunitat jueva de Girona entre el anys 1435 i 1492 (Foto: Patronat Call de Girona. Autor: Jordi Puig)
          • El call de Girona; carrer de Sant Llorenç (Foto: Patronat Call de Girona. Autor: Aniol Resclosa)

            Deixo que els dits de l’aigua se m’enredin als cabells

            Ens parla n’Estel·lina...

            He fet esperar la serventa al llindar de la porta. He deixat, damunt el pedrís de la cambra del micvé, saia, brial i mantell i, nua del tot, només m’he abrigat amb el silenci. 

            Sentint la fredor de les lloses sota els peus, m’encamino amb passes lentes cap al replà vora l’aigua i m’aturo a contemplar-ne la transparència. 

            Disposada a realitzar el bany purificador, en seguiment de la nostra llei, recordo aquell que vaig fer, de joveneta, abans de casar-me. Llavors no estava sola, altres dones de la meva família m’acompanyaven.

            Em preparava per ser l’esposa de Bonastruc Jucef, distingit prohom de l’aljama, amb qui m’uniria en matrimoni per decisió de les nostres famílies, per tal de seguir el precepte del Senyor. Perquè el sisè dia de la creació del món ens digué: “creixeu i multipliqueu-vos”. I en la nostra descendència perviurien la història del nostre poble i les nostres creences.

            Dreta al marxapeu, segueixo contemplant aquesta aigua viva. No tinc cap pressa per realitzar la immersió. Gaudiré cada pas que faig i l’efecte d’aquest bany en mi.

            Aquell dia, no vaig tenir aquesta calma ni aquesta pau d’esperit. Vaig ficar-me dins l’aigua sense ni tan sols veure els esglaons de pedra. Només veia, dins el meu cap, com el nuvi i jo caminaríem a cobert de la huppà entre l’alegria dels convidats. 

            Avui em fico a dins de mica en mica, em faig conscient del petit descens i escolto el meu cos que rep la frescor de l’aigua cada vegada una mica més amunt.

            En aquella ocasió, el meu cos per fora no s’adonava de res, però per dins sentia tota l’emoció de la festa que teníem a tocar. Veia en Bonastruc Jucef posant-me l’anell i dient-me: “m’ets consagrada amb aquest anell segons la llei de Moisès i d’Israel”. El veia seguir la tradició tot trencant la copa de vi, on havíem begut tots dos, després que ens fossin dites les set benediccions.

            Ara em miro l’aigua lluent com aquella copa, deixo que em cobreixi i que em recorri, vivificant i purificadora, cada racó del meu cos cansat.

            Mentre realitzava el bany ritual abans de les noces, la meva ment era plena de la celebració que s’acostava i pensava en la imminent lectura de la quetubà, el contracte que recollia les obligacions del meu espòs cap a la meva persona i que seria guardat curosament sota pany i clau.

            Després vindria la festa, la música, les ballades, les cançons... i la joia que s’escamparia sota la volta del cel i sota les estrelles.

            Ara deixo que els dits de l’aigua se m’enredin als cabells, tanco els ulls i dic un altre adéu al meu espòs que fa temps que va marxar cap a La Mansió Eterna.

            En clau de poder
            En clau econòmica
            En clau de gènere
            En clau de costums i quotidianitat
            En clau de pensament i creences
            La història diu…
            Lectura fàcil
            Museu d'Història dels Jueus, Girona

            Adreça
            Carrer de la Força, 8, 17004 – Girona (Gironès), Girona

            Horaris
            Juliol i agost, de dilluns a dissabte, de 10.00 a 19.00 hores; diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores.
            De setembre a juny, de dimarts a dissabte, de 10.00 a 18.00 hores; dilluns, diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores.
            Els dies 24 i 31 de desembre, obert de 10.00  a 14.00  hores. Tancat els dies 1 i 6 de gener, i 25 i 26 de desembre.

            Tornar al mapa
            Tornar al mapa
            • Nebridi d’Ègara i l’expansió de la comunitat cristiana

            • Vista general de la Seu d’Ègara (Foto: Museu de Terrassa)
            • Interior de l’església de Sant Miquel de Terrassa (Foto: Museu de Terrassa)
            • Vista general de Santa Maria de Terrassa, consagrada l’any 1112 (Foto: Museu de Terrassa)

              No podem oblidar d’on venim, els diré

              Ens parla el bisbe Nebridi...

              Reuniré tots els preveres i diaques de la meva diòcesi, aquí, al palau episcopal d’Ègara, per tal que vegin reflectida la magnificència del Senyor en l’esplendor dels temples d’aquesta Seu. 

              Germans en la fe, els diré, enrere han quedat aquells temps dels déus pagans de Roma. Enrere, aquells temps en què els cristians érem perseguits i moríem en el martiri, batejats de nou per la sang. De primer fou Constantí I el Gran qui obrí les portes a tots els cultes religiosos i més endavant, quan l’emperador Teodosi declarà la nostra religió com a religió oficial, la nostra gran família cristiana s’expandí arreu, mentre els gots acabaven d’esfondrar un imperi romà, al qual ja flaquejaven els fonaments econòmics i polítics.

              Germans en la fe, ha arribat el moment, doncs, de glorificar Déu en tots els racons de la terra; d’alçar esglésies i catedrals que ens acostin a la seva grandesa i des d’on poder predicar els Manaments de la Llei de Déu i pregar en comunitat. Aquesta és una tasca que, en aquest mateix lloc on ens trobem, va començar el meu antecessor, el bisbe Irineu, quan el bisbe Nundari va disposar separar aquesta diòcesi de la de Barcelona. 

              Jo, Nebridi, he tingut l’honor de fer créixer el llegat del bisbe Irineu. És per això que, en ple segle VI de la nostra era, la Seu d’Ègara resplendeix no només amb aquest palau episcopal, sinó sobretot amb la catedral de Santa Maria, el baptisteri, el temple funerari de Sant Miquel i l’església parroquial de Sant Pere. I tots aquests llocs sagrats han estat edificats amb la finalitat de lloar Déu nostre Senyor i acostar-nos a la seva gràcia pel camí dels sagraments.  

              Germans en la fe, els diré, us faig aquestes recordances perquè cal que tots els membres d’aquesta gran família cristiana que formem, no oblidem mai d’on venim i, també, perquè us vull fer partícips de la certesa que ens espera un futur esplendorós en aquest camí de lloança i glorificació de l’únic Déu veritable.

              En clau de poder
              En clau econòmica
              En clau de costums i quotidianitat
              En clau de gènere
              En clau de pensament i creences
              La història diu…
              Lectura fàcil
              Museu de Terrassa

              Adreça
              Plaça del Rector Homs, s/n · 08222 Terrassa (Vallès Occidental), Barcelona

              Horaris
              De dimarts a dissabte, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19 h
              Diumenges i festius d'obertura, d'11 a 14 h

              Dilluns i els dies 1 i 6 de gener, 1 de maig, 28 i 29 de març, 1 d'abril, 1 de maig, 25 de desembre i 26 de desembre: Tancat

              Obertura de festius 2024: 1 de juliol (dilluns de Festa Major), 15 d'agost (Assumpció de la Mare de Déu), 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), 12 d'octubre (el Pilar), l'1 de novembre (Tots Sants) i 6 de desembre (la Constitució).

              Tornar al mapa
              Tornar al mapa
              • Pere Ferrer i la comunitat monàstica

              • Vista parcial de l'exposició permanent del Museu de Sant Cugat sobre l'àmbit que fa referència a la vida monàstica (foto: Museu de Sant Cugat)
              • Pàgina del Costumari del Monestir de Sant Cugat que va escriure Pere Ferrer (foto: Arxiu de la Corona d'Aragó)
              • Vista general del monestir de Sant Cugat (Foto: Museu de Sant Cugat)

                Des de laudes fins a completes

                Ens parla fra Pere Ferrer...

                En aquest any del Senyor de 1221, em trobo, des de fa uns mesos, en plena tasca recopiladora de tot allò que s’esdevé en el dia a dia del monestir. Jo, Pere Ferrer, que des de la infantesa formo part de la comunitat benedictina de Sant Cugat, obeeixo en tot el meu abat, Raimon de Banyeres, per tal com l’obediència és el fonament de la nostra regla de sant Benet. L’abat em va encarregar deixar constància dels costums i l’activitat que es realitza en aquest cenobi des de laudes fins a completes. És per això que, en el silenci de l’scriptòrium, escric cada dia sobre pergamí les pregàries que fem els monjos, com ens alimentem, els treballs que realitzem... I m’adono que d’aquest encàrrec en va sorgint un compendi o Costumari del Monestir de Sant Cugat, el  Liber Consuetudini Monasterii Sancti Cucuphati, que deixarà constància, en els dies que ens ha tocat viure i en els que vindran després, de l’observança que fem dels preceptes de Sant Benet en aquesta comunitat. Totes les feines, en aquest lloc sant, ja sigui a l’hort, als estables, al celler, a la confitureria, a la cuina, a l’hostatgeria, a la infermeria, al portal d’entrada, a la majordomia... totes tenen la seva importància, de manera, que jo he emprès la meva tasca d’escriure amb humilitat i esforç tal com ens mana la nostra regla.

                     “Ora et labora”, ens diu sant Benet, però també “No tinguis res teu” i “segueix el camí de la veritat i les bones obres”... Tot i així, corren uns temps en què molts monjos s’aparten d’aquest camí, posseïts pel maligne. Potser per això, el nostre bon abat creu important deixar per escrit el seguiment que fem de la regla benedictina, per tal de contribuir a fer fora el diable que sempre ens sotja, especialment en un monestir ric i influent com el nostre.

                     Agraeixo, doncs, a l’abat Raimon de Banyeres i a Déu Nostre Senyor la tasca que m’han encomanat i prego cada dia per ser mereixedor de la confiança que m’han dispensat.

                En clau econòmica
                En clau de poder
                En clau de gènere
                En clau de costums i quotidianitat
                En clau de pensament i creences
                La història diu…
                Lectura fàcil
                Museu de Sant Cugat

                Adreça
                Plaça de l’Om, 1, 08172 - Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), Barcelona

                Horaris
                De dimarts a dissabte, de 10.30 a 13.30 i de 16.00 a 19.00 hores (de l’1 de juny al 30 de setembre, obert de 17.00 a 20.00 hores).
                Diumenges i festius, de 10.30 a 14.30 hores.

                Tornar al mapa
                Tornar al mapa
                • Blanca d’Anjou i la relació de la reialesa amb el monestir

                • El panteó reial del monestir de Santes Creus, format per les tombes dels reis Pere II el Gran i Jaume II el Just i la reina Blanca d’Anjou (ACdPC. Foto: Pepo Segura)
                • Capitells del claustre amb representacions escultòriques d’escenes del Gènesi (ACdPC. Foto: Pepo Segura)
                • Galeria del claustre amb tombes de nobles vinculats al monestir (ACdPC. Foto: Pepo Segura)

                  Em deien la reina de la Santa Pau

                  Ens parla la reina Blanca d’Anjou...

                  Després de tanta lluita entre les corones catalana i napolitana per la sobirania de Sicília, el meu matrimoni va servir de moneda de canvi per signar la pau a Anagni. 

                  Allà, s’acordà que jo, Blanca d’Anjou, filla de Carles el Coix de Nàpols, esposaria Jaume el Just de Catalunya i que la corona d’Aragó no intervindria en la governança de Sicília. El 29 d’octubre de 1295 es celebraren les nostres noces a Vilabertran i la festa fou tan reeixida que durà vuit jorns.

                  Em deien la reina de la Santa Pau, però el meu matrimoni hagués pogut ser una guerra o, si més no, un hivern permanentment glaçat d’indiferència mútua, per tal com el rei i jo ens vam casar que ni tan sols ens coneixíem. Jo tenia dotze anys i ell vint-i-vuit, però Déu va obsequiar-nos amb un afecte creixent.

                  També he d’agrair a Nostre Senyor que m’atorgués aquesta facilitat que tinc de quedar-me encinta, cosa que ha portat el rei Jaume a sentir-se orgullós dels cinc fills i de les quatre filles que li he donat. Per altra banda, amb aquesta descendència podré ajudar el meu espòs a evitar conflictes bèl·lics, concertant matrimonis amb altres cases reials.

                  Ara, octubre de 1310, prenyada del meu desè fill, als vint-i-set anys, temo per la meva vida. El part anterior va ser molt difícil i fou un miracle que el sobrevisqués. Potser no superaré aquest, a jutjar pels dolors insuportables que tinc des de fa dies. Que així sigui, si aquesta és la voluntat de Déu, i que les meves despulles trobin repòs a l’estimat monestir de Santes Creus, tal i com disposa el meu testament, redactat ja fa un temps amb el vistiplau del meu senyor, el rei Jaume.

                  I tal com m’han anomenat la reina de la Santa Pau, alguna cosa em diu que, amb el pas dels anys, hi haurà qui m’anomenarà, també, la reina de Santes Creus, perquè allà és on restaré colgada per sempre per la pedra esculpida i pel temps.

                  En clau econòmica
                  En clau de poder
                  En clau de gènere
                  En clau de costums i quotidianitat
                  En clau de pensament i creences
                  La història diu…
                  Lectura fàcil
                  Monestir de Santes Creus

                  Adreça
                  Plaça de Jaume el Just, s/n, 43815 – Aiguamúrcia (Alt Camp), Tarragona

                  Horaris
                  De dimarts a diumenge (inclosos els festius), de l’1 d’octubre al 31 de maig, de 10.00 a 17.00 hores.
                  Horari de Setmana Santa: Divendres, dissabte i diumenge, de 10.00 a 19.00 hores. Dilluns, de 10.00 a 17.00 hores.
                  De l’1 de juny al 30 de setembre, de 10.00 a 18.30 hores.

                  Tornar al mapa
                  Tornar al mapa
                  • Josep Andria i el setge de Cambrils

                  • Portal del carrer Major de les muralles de Cambrils (Foto: Museu d'Història de Cambrils)
                  • “Cambril”, làmina 76, dins Les plans et profils des principales Villes et lieux
                  • Conjunt de monedes del segle XVII (relacionades, molt probablement, amb l'estada de les tropes reialistes a Cambrils) (Museu d'Història de Cambrils – núm. 198)

                    Encara que jo ja sigui mort, us en parlaré

                    Ens parla Josep Andria...

                    Si no fos perquè soc mort, ben de gust m’esplaiaria glossant-vos amb detall tot allò que vaig escriure en el meu Llibre de notes, d’actes i d’albarans. I tant més, si veiés l’interès que ha despertat en els erudits de la vostra època. Jo, que tot i ser pagès, sabia de lletra i tenia alguns coneixements del món, sabria valorar aquest interès.

                    En aquesta vila de Cambrils, encarada al mar i de situació estratègica per a la defensa, em va tocar viure uns temps convulsos i tràgics, plens de circumstàncies injustes que provocaren la rebel·lió del poble i del govern català i que alçaren les ires de la pagesia. Uns temps d’epidèmia i de guerra, de sang, de barbàrie i de mort.

                    En els masos catalans, obligats a allotjar les tropes castellanes en guerra contra França, es patia tota mena de perjudicis econòmics i personals a causa de tot el que implicava la manutenció dels soldats i a causa dels pillatges, saquejos, abusos i violacions que la tropa practicava. Ja el 1635, Cambrils va patir tots aquests estralls.

                    La meva posició d’hisendat, descendent de paraires, propietari de diferents immobles i també de força terra productiva, em feu de més bon passar una situació que oprimia, ofegava i maltractava les famílies catalanes, de tal manera que tot plegat desembocà en diferents revoltes sagnants, com la revolta del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors.

                    Si no fos perquè soc mort, us podria relatar, més llargament que en els meus escrits, els setge de Cambrils durant aquesta guerra, en ple desembre de 1640, i les ferotgies i atrocitats que cometeren les tropes castellanes contra els rendits, després de la capitulació de la ciutat.

                    De fet, encara que sigui mort, bé que us en podré parlar, mal que sigui un bocí, des del meu llibre de notes. 

                    En clau de poder
                    En clau econòmica
                    En clau de gènere
                    En clau de costums i quotidianitat
                    En clau de pensament i creences
                    La història diu…
                    Lectura fàcil
                    Museu d'Història de Cambrils

                    Adreça
                    Carrer Josep Iglesias, s/n, 43850 – Cambrils (Baix Camp), Tarragona

                    Horaris
                    De l’1 de setembre al 30 de juny, dissabtes, de 10.00 a 13.30 i de 15.30 a 17.30 hores.
                    Diumenges i festius, de 10.00 a 13.30 hores.

                    De l’1 de juliol al 31 d’agost, de dimarts a dissabte, d’11.00 a 14.00 i de 17.00 a 20.00 hores.
                    Diumenges i festius, d’11.00 a 14.00 hores.

                    Tornar al mapa
                    Tornar al mapa
                    • El Palau de Mar i el port de Barcelona

                    • Magatzems Generals del Comerç (Arxiu del port de Barcelona. Fons Carlos de Angulo. Autor desconegut)
                    • Plànol del projecte de l'any 1881 (Arxiu del port de Barcelona)
                    • Un grup de dones arreglant xarxes de pesca a la Barceloneta

                      Sempre he estat atent a la vida que m’envolta

                      Em diuen Palau de Mar. I sé que m’han posat aquest nom per honorar-me, però jo sempre m’he sentit més a prop de la gent del poble que no pas de la noblesa i la reialesa que habita en els palaus.

                      En canvi, us he de dir que, de mar, sí que en soc. Fins i tot, de vegades em sembla que les finestres se m’acluquen de tant mirar la llum del sol i la lluentor de l’aigua que, davant meu, acull barques i vaixells.

                      El primer director del port, Mauricio Garrán, va elaborar el meu projecte el 1881. Calia un dipòsit comercial més en concordança amb l’ampliació que s’havia fet del port de Barcelona aquell mateix segle, seguint la proposta de Josep Rafo que es va aprovar el 1860. Segons els entesos, cap treball anterior havia estat tan extens, complet i profund i va ser tot seguit incorporat al Pla de Reforma i Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà.

                      Vaig ser concebut seguint els patrons dels grans docklands de la revolució industrial anglesa, com el Magazzini del Cotone de Gènova o les Docks de Marsella, però la meva construcció fou lenta i no es desencallà fins que no es creà la Junta d’Obres del Port.

                      Dipòsit comercial fou el nom que vaig rebre de bon principi, però als anys vint van passar a anomenar-me Magatzems Generals del Comerç.

                      Us deia que jo no era un palau, però he de confessar que els primers temps de ser construït em sentia majestuós, sobretot perquè em comparava amb les altres construccions o tinglados, que havien acollit les mercaderies arribades d’ultramar. Es tractava d’uns pocs edificis de fusta i un dipòsit comercial, petit i poc proper al moll. Més tard van aixecar els rafals de la Barceloneta, però si m’hi comparava en sortia ben parat. Jo feia 120 x 58,8 metres, tenia quatre plantes de 7.000 metres quadrats cadascuna i, en els baixos, una zona central porxada. Quatre metres fins al moll i sis a cada costat permetien el trànsit de les mercaderies i un reixat delimitava tot aquest espai.

                      Des que el 1907 van col·locar-me l’última reixa de la tanca, i durant més de setanta anys, no vaig fer altra cosa que esguardar el tràfec que m’envoltava i ja us asseguro que no era un anar i venir de comtes ni marquesos, sinó de persones que treballaven de valent: estibadors, traginers, comerciants, mariners, pescadors...

                      Cada dia la primera llum de l’alba descobria, al mateix temps que jo, aquell feinejar de formiguer.

                      En clau econòmica
                      En clau de poder
                      En clau de gènere
                      En clau de costums i quotidianitat
                      En clau de pensament i creences
                      La història diu…
                      Lectura fàcil
                      Museu d’Història de Catalunya

                      Adreça
                      Plaça de Pau Vila, 3, 08039 – Barcelona (Barcelonès), Barcelona

                      Horaris
                      De dimarts a dissabte, de 10.00 a 19.00 hores; dimecres, de 10.00 a 20.00 hores; diumenges i festius, de 10.00 a 14.30 hores.

                      Tornar al mapa
                      Tornar al mapa
                      • La Pilar, l’Antonio i les reivindicacions veïnals

                      • La Plaça de la Carpa abans de la seva urbanització amb l'estructura de la carpa del Teatro Popular Portátil, 1972 (Foto: Arxiu de l’Hospitalet)
                      • Pintades reivindicatives al solar de la Carpa el 1978. (Foto: Centre d'Estudis de l'Hospitalet)
                      • Vista aèria de les obres de construcció de la Casa de Reconciliació a Can Serra, 1973 (Foto: Arxiu de l’Hospitalet)

                        No volem pisos a la plaça de la carpa

                        Ens parla una veïna de Can Serra...

                        No te preocupes, estaremos bien. Además, adonde vamos hay muchos paisanos nuestros que ya hace tiempo que viven allí.

                        Això és el que em deia el meu home quan, el 1968, amb vint-i-dos anys i una sola maleta, em vaig avenir a seguir-lo cap a Catalunya: cap a l’Hospitalet de Llobregat. 

                        El dia que vam agafar el tren, mentre amics i parents ens deien adeu des de l’estació, vaig fer-me del tot conscient que deixàvem el nostre poble i la nostra gent. Tot just el tren es va posar en marxa que jo ja enyorava l’olor del blat en temps de sega i de la pluja damunt la terra endurida dels meus carrers. Allà quedaven els meus jocs infantils, genolls pelats i pols al nas... i els meus sentiments d’adolescència. Durant molta estona no vaig poder deixar de mirar per la finestra. Tenia la sensació que en comptes de ser jo qui marxava, era el meu paisatge el que anava fugint enrere... i la meva mà, plana contra el vidre, no el volia deixar anar.

                        Que lluny han quedat aquells moments i tots els temors que sentia! Encara porto al cor el poble on vaig néixer, però, amb el pas del temps, també he fet meu un altre paisatge. 

                        Quan nosaltres ens vam instal·lar al barri de Can Serra, l’Hospitalet ja tenia gairebé dos-cents mil habitants i la majoria érem persones vingudes de diferents llocs d’Espanya.

                        Des del primer moment vam ser molt ben acollits per la gent del barri que eren com una gran família i aviat vam sentir que en formàvem part. Aquí teníem allò que havíem vingut a buscar: feina i un lloc on viure, però les condicions de vida eren molt precàries i  vam  treballar tots a la una per millorar-les. I quan es va crear l’associació de veïns encara vam tenir més eines per lluitar pels nostres drets i per un barri més digne. Durant tots aquests anys hem tingut l’ajuda i el suport de persones com la Pilar Massana, la treballadora social, que sempre ha reivindicat uns serveis públics, gratuïts i de qualitat per a aquests barris que van néixer massificats d’habitatges i mancats de tot.

                        No queremos pisos en la Carpa, vam manifestar una vegada i una altra. No volíem més pisos perquè allò que necessitàvem era una escola, un parc, un mercat... Durant un temps el Ministerio de Información y Turismo havia instal·lat al solar el Teatro Nacional Desmontable que per la forma de carpa que tenia va acabar donant nom a aquell solar i, més tard, a la plaça que es va convertir en emblema de les nostres reivindicacions.

                        El meu home, com moltes altres persones, va voler venir a Catalunya animat per un parent seu, un cosí, que ja li havia buscat feina de manobre abans que arribéssim: hi havia molta demanda de treballadors al ram de la construcció i, en els primers temps, sort en vam tenir, però el Manuel no va parar fins que va aconseguir entrar a treballar a la SEAT. I quan hi va ser, va començar una altra lluita per a nosaltres: la lluita pels drets dels treballadors i per les llibertats polítiques. Va ser llavors quan em va començar a parlar de l’Antonio Mayo.

                        Treballant al costat de moltes persones com la Pilar o l’Antonio hem anat sentint nostre aquest paisatge i aquest entorn social que hem aconseguit millorar gràcies a la pinya que hem fet els veïns en barris com Can Serra o Bellvitge; gràcies a les associacions i entitats culturals creades i també gràcies a la força dels sindicats i dels partits, durant molt temps clandestins en el marc de la dictadura de Franco.

                        1. Pilar Massana va ser guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013 per la seva trajectòria en la defensa dels drets socials i ha estat presidenta de l’entitat que vetlla per la història recent de la ciutat (CEL’H). 

                        En clau econòmica
                        En clau de poder
                        En clau de gènere
                        En clau de costums i quotidianitat
                        En clau de pensament i creences
                        La història diu…
                        Lectura fàcil
                        Museu de l’Hospitalet

                        Adreça
                        Carrer de Joan Pallarès, 38, 08901 – l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), Barcelona

                        Horaris
                        Dimarts a divendres, de 17.00 a 20.00 hores; dissabtes i diumenges, d’11.00 a 14.00 hores.

                        Dilluns tancat.

                        Tornar al mapa
                        Tornar al mapa
                        • Arsenda d’Àger i l’avenç cap a la Catalunya Nova

                        • Joc d’escacs d’Arsenda i després d’Arnau Mir de Tost (a partir de l’any 1068). Segles X – XI. Procedent de Sant Pere d’Àger (Noguera). Cristall de roca. © Museu de Lleida (Jordi V. Pou)
                        • Excol·legiata de Sant Pere d’Àger (Noguera), construïda a partir de la primera meitat del segle XI per iniciativa d’Arnau Mir de Tost. © Museu de Lleida (Laia Navarra)
                        • Sala del museu corresponent a l’àmbit conquesta i món feudal (segles XI-XIII) i en el qual es troba el joc d’escacs d’Àger. © Museu de Lleida (Jordi V. Pou)

                          Que el meu testament faci honor a tot allò que he respectat en vida

                          Ens parla Arsenda...

                          Vull alçar-me del llit per última vegada, ni que hi hagi d’esmerçar la mica d’esma que em queda. Vull albirar per últim cop la plana fèrtil que s’estén de Llordà a Mur fins a tocar les faldes de la serra del Montsec. Esguardar els verds que en aquest temps vesteixen els camps i les capçades dels arbres. Mirar com, allà fora, reneix la vida, mentre aquí, dins meu, la vida se me’n va.

                          He demanat al meu espòs Arnau i a les meves filles Letgarda i Valença que abandonin una estona aquesta estança. I, entre coixins, m’han sostingut les cambreres en la cadira de braços, vora l’espitllera, ran del fred i sòlid mur que ens defensa. I des d’aquest castell he llançat la vista paisatge enllà.

                          I enllà, he contemplat el Montsec que vaig travessar cavalcant al costat del meu espòs, en la nostra lluita contra els infidels. I el meu pensament ha volat com un ocell per sobre aquesta serra fins a la vall d’Àger, l’estimada vall d’Àger, on vaig vessar tant esforç per assegurar l’assentament de la població cristiana. I el pensament n’ha vist els masos, monestirs, ermites i castells. 

                          Avui, 23 de maig de l’any del senyor de 1068, malalta, i de nou prostrada en llit, veient la mort com se m’atansa, em disposo a fer testament per tal que els meus béns siguin distribuïts de manera justa i facin honor a tot allò que he respectat en vida.

                          Sé que el meu espòs, Arnau Mir de Tost, acomplirà quan jo falti, tots els desitjos que expressaré en el dit document, tal com en vida respectà les meves decisions.

                          Déu sap que la nostra fe ens ha guiat la vida i Déu ha estat el nostre estendard. Per Ell el meu espòs ha vessat la sang de molts valents en el camp de batalla i jo he fundat canòniques i he fet construir esglésies en els nous territoris conquerits. En aquests moments em reconforta recordar com he honorat Déu en vida..., però també desitjo honorar Déu en el meu testament. 

                          En clau econòmica
                          En clau de poder
                          En clau de gènere
                          En clau de costums i quotidianitat
                          En clau de pensament i creences
                          La història diu…
                          Lectura fàcil
                          Museu de Lleida

                          Adreça
                          Carrer del Sant Crist, 1, 25002 - Lleida ‎(Segrià), Lleida

                          Horaris
                          De l’1 d’octubre al 31 de maig, de dimarts a dissabtes, de 10.00 a 14.00 i de 16.00 a 18.00 hores; diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores.
                          De l’1 de juny al 30 de setembre, de dimarts a dissabtes, de 10.00 a 14.00 i de 17.00 a 19.00 hores; diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores.

                          Tornar al mapa
                          Tornar al mapa
                          • La família Sagarra i l’estiueig de la burgesia barcelonina

                          • Primeres excavacions al poblat ibèric Puig Castellar (Museu Torre Balldovina, Arxiu d’imatges)
                          • La Torre Balldovina quan era residència d’estiueig de la família Sagarra. (Fotografia: J.B. Museu Torre Balldovina, Arxiu d'imatges)
                          • Santa Coloma de Gramenet a finals del segle XIX. (Fotografia: Pau Guinart Serra. Museu Torre Balldovina, Arxiu d'imatges)

                            Arribàvem a la torre quan s’acabava el dia

                            “La nostra torre de Santa Coloma es convertí en el lloc de repòs i d’estiueig preferit i el meu pare fou qui la vestí, després, de tot allò que la va fer amable.”

                            “La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet.”

                            “L’arribada a la torre s’esqueia amb el crepuscle vespertí. I es produïa aureolada de sorpreses agradables i desagradables. A la cuina ja barbotejaven dins les cassoles els productes vegetals de l’hort de la casa i en l’interior estival començaven els preparatius domèstics. El meu pare obria la porta del despatx que feia olor d’elixirs estranys i de resclums inefables.”

                            “Un cop mudats de la roba de viatge, i amb el davantal posat, anàvem a voltar pel jardí, on ja començava a sorprendre’ns la fosca; la meva primera ambició era mirar de descobrir alguna cuca de llum i caçar-la sense contemplacions per endur-me-la a la meva cambra.(...) Si podia fer-me amo d’una reineta o de quatre o cinc capgrossos, pescats entres dues llums, millor que millor. I amb aquests trofeus, per ser el primer vespre, ja em donava per satisfet.”

                            (JOSEP MARIA DE SAGARRA, Memòries, 1954)

                            En clau econòmica
                            En clau de poder
                            En clau de gènere
                            En clau de costums i quotidianitat
                            En clau de pensament i creences
                            La història diu…
                            Lectura fàcil
                            Museu Torre Balldovina

                            Adreça
                            Plaça de Pau Casals, s/n, 08922 - Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), Barcelona

                            Horaris
                            De dimarts a dissabte, de 17.00 a 20.00 hores.

                            Tornar al mapa
                            Tornar al mapa
                            • Lo carceller Jutglar i l’aljama tortosina

                            • Vista aèria del castell de la Suda, anys 1950 (Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Fons Ramon Borrell. Autor desconegut)
                            • Pou del call jueu de Tortosa (Foto: Ajuntament de Tortosa)
                            • Primeres pàgines del procés contra el carceller Jutglar, S. XIV (Arxiu Comarcal del Baix Ebre, Fons ajuntament de Tortosa, paper 720. Autor: Albert Curto)

                              Ens parla lo carceller Jutglar...

                              Lo diable se m’emporte si he desobeït mai lo meu rei, puix com a funcionari reial que soc, he estat sempre al seu servei en la tasca que m’ha estat encomanada de guardià i carceller de la presó que hi ha en este castell de la Suda.

                              Lo diable se m’emporte si jo, Pasqual de la Part i a qui tothom anomena Jutglar, he defugit mai les meues obligacions. I és per mor d’estes obligacions que he hagut de tenir cura dels jueus. No és pas que m’agraden a mi esta gent, però si lo rei me mana la faena de salvar-los la vida, pus ho faig.

                              Lo diable se m’emporte si m’ha agradat mai la resta de gentussa que s’apleguen en les presons del castell: ni los que romanen en lo recinte pendents de ser sentenciats pels seus deutes; ni la púrria dels calabossos que hi ha damunt la tàvega, malfactors que podran rescabalar-se dels crims o injúries comeses comprant la seua llibertat amb diners; ni los bords i bagasses que s’amunteguen coberts de grillons a la tàvega, la presó més fosca, on esperen la mort o la mutilació.

                                   —Ja ho saps, desgraciat, que te tallaran les mans que has fet servir per a robar?

                              Com hi ha món que, de vegades, he començat jo mateix a ajusticiar-los d’esta manera.

                              Doncs ara soc jo qui està reclòs i custodiat des de fa dies en este castell: he passat de ser-ne lo carceller a ser-ne un presoner en espera de judici i sentència. M’han acusat d’instigar lo poble contra les autoritats. 

                              Maleïda siga l’hora del diumenge 14 d’agost en què, tenint los jueus de Tortosa tancats al recinte —per evitar la mortaldat i les agressions que havien rebut a Mallorca i a Barcelona feia pocs dies— van pujar al castell Bernat Tranxer, Pere March, Goçalbo Tranxer i un altre convers de València.

                              Maleïda siga l’hora en què s’endugueren na Caxixa, muller de Pere March i la dona de Goçalbo, cap a casa de Bernat Tranxer amb lo propòsit que fossin batejades.

                              Maleïda siga l’hora en què vaig baixar a ciutat per anar a rescatar na Caxixa que volia tornar al castell.

                                   —Na Caxixa se me va abraçar i me va dir “per l’amor de Déu, pugeu-m’hi, que me prendrà lo diable si m’estic aquí”.

                              Això és lo que diré en lo judici i també, que vaig sentir compassió de la dona. Allò que callaré és que me pagaren uns bons florins perquè la tornés a dur cap dalt lo castell.

                              Quan al vespre vaig tornar a baixar a ciutat, en passar pel carrer Croera, en Bernat Tranxer m’abordà de males maneres, enmig d’una munió de gent exaltada contra los jueus. Jo anava ben equipat de cota de malles, cervellera, escut i espasa... però aquella gentota eren més de tres-cents! A fe de Déu que m’havia de defensar d’alguna manera i els vaig dir que eren los procuradors los que m’havien manat que salvés Caxixa. Amb això, vaig girar la ràbia i la set de sang contra lo govern de la ciutat i una mica més la xusma fa la pell a tota aquella colla d’aprofitats.

                              Pensant això, he deixat anar un parell de sonores riallades que s’han estampit contra estes parets humides i llòbregues. Los meus guardians me miren estranyats: ara què li agafa a aquest? De què se les heu? 

                              En clau econòmica
                              En clau de poder
                              En clau de gènere
                              En clau de costums i quotidianitat
                              En clau de pensament i creences
                              La història diu…
                              Lectura fàcil
                              Museu de Tortosa

                              Adreça
                              Rambla de Felip Pedrell, 3, 43500 – Tortosa (Baix Ebre), Tarragona

                              Horaris
                              De l’1 d’octubre al 30 d’abril de dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30 h i de 16.30 a 18.30 h.
                              Diumenges i festius, d’11 a 13.30 h.
                              L’últim diumenge de cada mes l'accés serà gratuït

                              De l’1 de maig al 30 de setembre de dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30 h i de 17.30 a 19.30 h.
                              Diumenges i festius, d’11 a 13.30 h.
                              L’últim diumenge de cada mes l'accés serà gratuït

                              Tornar al mapa
                              Tornar al mapa