Bo i asseguda al pescant del carro al costat del capatàs Successus, i amb el cap girat enrere, veig allunyar-se la vil·la on em van portar quan era xica. No t’hi amoïnis que no la veuràs mai més, em diu ell. Ets jove, bonica i et treus la feina dels dits. El teu nou amo estarà content amb tu.

Tot i que l’he vist poques vegades, només n’he conegut un, d’amo: en Cai Mari Emilià, el dòminus de la vil·la d’estiueig que ara anem deixant enllà, a mesura que el cavall fa avançar el carro.

M’han donat poques explicacions, però de seguida m’he adonat que m’havien venut. Aquest matí, molt d’hora, així que hem sortit dels estables on dormim els esclaus, l’Stàtia, la capatassa, m’ha fet banyar amb aigua de roses, com si fos una dama en comptes d’una esclava, i m’ha fet posar una polida túnica de lli cenyida sota el pit amb un cordó. M’ha guarnit els cabells amb una cinta i m’ha pentinat com mai a la meva vida he anat pentinada. Com més bona impressió li facis més bé et tractarà, m’ha dit. I jo li he vist els ulls humits.

L’Statia m’ha fet treballar molt, però sempre he notat que em tenia una estima especial. Em deia que jo era espavilada i que potser un dia podria fer la feina que feia ella. Ara, ja no podrà ser, perquè se m’emporten. Abans de marxar, l’Stàtia m’ha explicat que no m’havien venut, sinó que jo era un obsequi, com ho són aquestes àmfores de vi, aquestes gerres de mel i aquests cistells de figues que portem al carro. M’ha explicat que l’amo, que habitualment s’està a Barcino, volia agrair així un favor rebut per un altre membre de l’aristocràcia romana.

No la miris més, em diu en Successus, quan veu que jo encara em mantinc girada cap a la casa. En Successus s’ha fet vell, però a la cara hi manté la mateixa expressió eixuta i severa de quan era jove i va comprar-me, a Iluro,  per portar-me a la vil·la. Jo només tenia sis anys i no havia estat mai esclava: el meu pare m’havia venut per eixugar els seus deutes de joc.

Així que en Successus va arribar a la vil·la i va descarregar els esclaus comprats, jo vaig aprofitar la primera distracció per escapar-me. De primer no se’n van adonar i jo vaig anar amunt i avall fent corredisses i amagant-me on podia. Ara em conec bé els espais de la casa perquè m’hi he fet tips de servir i de netejar, però en aquell moment, embadocada amb tot allò que miraven els meus ulls de nena, em va semblar que m’havia ficat ben bé al palau dels déus.

Vaig córrer entre els arbres del pati del peristil de ponent i vaig entrar a l’atri. Corrent, vaig donar la volta a l’impluvi perquè no sabia on anava. Nena! Què hi fas aquí! Va cridar una veu que sortia d’alguna de les estances que volten l’atri. I jo, rabent, vaig escolar-me cap al peristil de llevant i no em va ser difícil trobar un arbust per amagar-me en aquell jardí tan ufanós de plantes i fruiters. Però, llavors, ja hi havia massa persones que m’encalçaven i em van trobar de seguida.

De les garrotades que vaig rebre, un cop tornada als estables, me n’he recordat tota la vida. Mai més no vaig desobeir. Bé, només alguna vegada de més gran, quan volia veure el mar que sempre sentia respirar tan a la vora.

Deixa de mirar enrere, em torna a manar el capatàs, perquè ell no sap que mirar endavant em fa venir molta por.

En Successus, que sempre havia estat un home fort, ara és gran i va feixuc. Potser si saltava del carro, no m’atraparia…