“Avui, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el Petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la Pàtria que no pot morir”

(Carles Rahola a L’Autonomista, 8 de febrer de 1938)

“Ens vam amagar darrere unes fustes, enganxats a la paret mestra de la casa. La mama plorava, sentíem les bombes com queien i vam sentir algú que des de fora va cridar, ‘Aquesta cau al mig del carrer’. Però no. Va caure a casa. Es va esfondrar tota, menys la paret on estàvem tots amagats. Tota la casa estava aixafada, tot penjant per allà. Aquell dia era el meu aniversari, feia dotze anys”.

(Enriqueta)

“Quan es sentien les sirenes d’alarma dels bombardejos, el primer que feia la mare era pujar al segon pis de la casa on hi havia els dormitoris i s’emportava una capseta on guardava els cèntims i se l’amagava al davantal. Tenia por que, mentre tothom anava cap al refugi per salvar-se de les bombes, els lladres ho aprofitessin per entrar a robar”.

(Consol)

“Quan sortia de l’escola i anava cap a casa, al carrer de la Rutlla, va sonar l’alarma i em vaig estirar sobre aquell turonet de terra que cobria el refugi de La Salle i allà estirada vaig veure com bombardejaven Palau i vaig veure allò de les pel·lícules, allò que bum!, que les coses surten enlaire per l’explosió; i en aquell bombardeig va perdre el braç una nena”.

(Enriqueta)

“La gent plorava als refugis. La meva germana Lola plorava com una beneita. I les dones més grans resaven com si fossin a missa, xiuxiuejant. Tothom s’encomanava a algun sant. Jo era una nena i també tenia por.”

(Consol)

“Al refugi de l’escola s’hi entrava per una porta amb una baixada que hi havia al teatre del col·legi i també per fora. La gent del carrer també hi podia entrar perquè estava situat en un hort del costat”.

(Enriqueta)