Em diuen Palau de Mar. I sé que m’han posat aquest nom per honorar-me, però jo sempre m’he sentit més a prop de la gent del poble que no pas de la noblesa i la reialesa que habita en els palaus.

En canvi, us he de dir que, de mar, sí que en soc. Fins i tot, de vegades em sembla que les finestres se m’acluquen de tant mirar la llum del sol i la lluentor de l’aigua que, davant meu, acull barques i vaixells.

El primer director del port, Mauricio Garrán, va elaborar el meu projecte el 1881. Calia un dipòsit comercial més en concordança amb l’ampliació que s’havia fet del port de Barcelona aquell mateix segle, seguint la proposta de Josep Rafo que es va aprovar el 1860. Segons els entesos, cap treball anterior havia estat tan extens, complet i profund i va ser tot seguit incorporat al Pla de Reforma i Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà.

Vaig ser concebut seguint els patrons dels grans docklands de la revolució industrial anglesa, com el Magazzini del Cotone de Gènova o les Docks de Marsella, però la meva construcció fou lenta i no es desencallà fins que no es creà la Junta d’Obres del Port.

Dipòsit comercial fou el nom que vaig rebre de bon principi, però als anys vint van passar a anomenar-me Magatzems Generals del Comerç.

Us deia que jo no era un palau, però he de confessar que els primers temps de ser construït em sentia majestuós, sobretot perquè em comparava amb les altres construccions o tinglados, que havien acollit les mercaderies arribades d’ultramar. Es tractava d’uns pocs edificis de fusta i un dipòsit comercial, petit i poc proper al moll. Més tard van aixecar els rafals de la Barceloneta, però si m’hi comparava en sortia ben parat. Jo feia 120 x 58,8 metres, tenia quatre plantes de 7.000 metres quadrats cadascuna i, en els baixos, una zona central porxada. Quatre metres fins al moll i sis a cada costat permetien el trànsit de les mercaderies i un reixat delimitava tot aquest espai.

Des que el 1907 van col·locar-me l’última reixa de la tanca, i durant més de setanta anys, no vaig fer altra cosa que esguardar el tràfec que m’envoltava i ja us asseguro que no era un anar i venir de comtes ni marquesos, sinó de persones que treballaven de valent: estibadors, traginers, comerciants, mariners, pescadors…

Cada dia la primera llum de l’alba descobria, al mateix temps que jo, aquell feinejar de formiguer.