Si no fos perquè soc mort, ben de gust m’esplaiaria glossant-vos amb detall tot allò que vaig escriure en el meu Llibre de notes, d’actes i d’albarans. I tant més, si veiés l’interès que ha despertat en els erudits de la vostra època. Jo, que tot i ser pagès, sabia de lletra i tenia alguns coneixements del món, sabria valorar aquest interès.

En aquesta vila de Cambrils, encarada al mar i de situació estratègica per a la defensa, em va tocar viure uns temps convulsos i tràgics, plens de circumstàncies injustes que provocaren la rebel·lió del poble i del govern català i que alçaren les ires de la pagesia. Uns temps d’epidèmia i de guerra, de sang, de barbàrie i de mort.

En els masos catalans, obligats a allotjar les tropes castellanes en guerra contra França, es patia tota mena de perjudicis econòmics i personals a causa de tot el que implicava la manutenció dels soldats i a causa dels pillatges, saquejos, abusos i violacions que la tropa practicava. Ja el 1635, Cambrils va patir tots aquests estralls.

La meva posició d’hisendat, descendent de paraires, propietari de diferents immobles i també de força terra productiva, em feu de més bon passar una situació que oprimia, ofegava i maltractava les famílies catalanes, de tal manera que tot plegat desembocà en diferents revoltes sagnants, com la revolta del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors.

Si no fos perquè soc mort, us podria relatar, més llargament que en els meus escrits, els setge de Cambrils durant aquesta guerra, en ple desembre de 1640, i les ferotgies i atrocitats que cometeren les tropes castellanes contra els rendits, després de la capitulació de la ciutat.

De fet, encara que sigui mort, bé que us en podré parlar, mal que sigui un bocí, des del meu llibre de notes.