Lo diable se m’emporte si he desobeït mai lo meu rei, puix com a funcionari reial que soc, he estat sempre al seu servei en la tasca que m’ha estat encomanada de guardià i carceller de la presó que hi ha en este castell de la Suda.

Lo diable se m’emporte si jo, Pasqual de la Part i a qui tothom anomena Jutglar, he defugit mai les meues obligacions. I és per mor d’estes obligacions que he hagut de tenir cura dels jueus. No és pas que m’agraden a mi esta gent, però si lo rei me mana la faena de salvar-los la vida, pus ho faig.

Lo diable se m’emporte si m’ha agradat mai la resta de gentussa que s’apleguen en les presons del castell: ni los que romanen en lo recinte pendents de ser sentenciats pels seus deutes; ni la púrria dels calabossos que hi ha damunt la tàvega, malfactors que podran rescabalar-se dels crims o injúries comeses comprant la seua llibertat amb diners; ni los bords i bagasses que s’amunteguen coberts de grillons a la tàvega, la presó més fosca, on esperen la mort o la mutilació.

—Ja ho saps, desgraciat, que te tallaran les mans que has fet servir per a robar?

Com hi ha món que, de vegades, he començat jo mateix a ajusticiar-los d’esta manera.

Doncs ara soc jo qui està reclòs i custodiat des de fa dies en este castell: he passat de ser-ne lo carceller a ser-ne un presoner en espera de judici i sentència. M’han acusat d’instigar lo poble contra les autoritats.

Maleïda siga l’hora del diumenge 14 d’agost en què, tenint los jueus de Tortosa tancats al recinte —per evitar la mortaldat i les agressions que havien rebut a Mallorca i a Barcelona feia pocs dies— van pujar al castell Bernat Tranxer, Pere March, Goçalbo Tranxer i un altre convers de València.

Maleïda siga l’hora en què s’endugueren na Caxixa, muller de Pere March i la dona de Goçalbo, cap a casa de Bernat Tranxer amb lo propòsit que fossin batejades.

Maleïda siga l’hora en què vaig baixar a ciutat per anar a rescatar na Caxixa que volia tornar al castell.

—Na Caxixa se me va abraçar i me va dir “per l’amor de Déu, pugeu-m’hi, que me prendrà lo diable si m’estic aquí”.

Això és lo que diré en lo judici i també, que vaig sentir compassió de la dona. Allò que callaré és que me pagaren uns bons florins perquè la tornés a dur cap dalt lo castell.

Quan al vespre vaig tornar a baixar a ciutat, en passar pel carrer Croera, en Bernat Tranxer m’abordà de males maneres, enmig d’una munió de gent exaltada contra los jueus. Jo anava ben equipat de cota de malles, cervellera, escut i espasa… però aquella gentota eren més de tres-cents! A fe de Déu que m’havia de defensar d’alguna manera i els vaig dir que eren los procuradors los que m’havien manat que salvés Caxixa. Amb això, vaig girar la ràbia i la set de sang contra lo govern de la ciutat i una mica més la xusma fa la pell a tota aquella colla d’aprofitats.

Pensant això, he deixat anar un parell de sonores riallades que s’han estampit contra estes parets humides i llòbregues. Los meus guardians me miren estranyats: ara què li agafa a aquest? De què se les heu?