Vull alçar-me del llit per última vegada, ni que hi hagi d’esmerçar la mica d’esma que em queda. Vull albirar per últim cop la plana fèrtil que s’estén de Llordà a Mur fins a tocar les faldes de la serra del Montsec. Esguardar els verds que en aquest temps vesteixen els camps i les capçades dels arbres. Mirar com, allà fora, reneix la vida, mentre aquí, dins meu, la vida se me’n va.

He demanat al meu espòs Arnau i a les meves filles Letgarda i Valença que abandonin una estona aquesta estança. I, entre coixins, m’han sostingut les cambreres en la cadira de braços, vora l’espitllera, ran del fred i sòlid mur que ens defensa. I des d’aquest castell he llançat la vista paisatge enllà.

I enllà, he contemplat el Montsec que vaig travessar cavalcant al costat del meu espòs, en la nostra lluita contra els infidels. I el meu pensament ha volat com un ocell per sobre aquesta serra fins a la vall d’Àger, l’estimada vall d’Àger, on vaig vessar tant esforç per assegurar l’assentament de la població cristiana. I el pensament n’ha vist els masos, monestirs, ermites i castells.

Avui, 23 de maig de l’any del senyor de 1068, malalta, i de nou prostrada en llit, veient la mort com se m’atansa, em disposo a fer testament per tal que els meus béns siguin distribuïts de manera justa i facin honor a tot allò que he respectat en vida.

Sé que el meu espòs, Arnau Mir de Tost, acomplirà quan jo falti, tots els desitjos que expressaré en el dit document, tal com en vida respectà les meves decisions.

Déu sap que la nostra fe ens ha guiat la vida i Déu ha estat el nostre estendard. Per Ell el meu espòs ha vessat la sang de molts valents en el camp de batalla i jo he fundat canòniques i he fet construir esglésies en els nous territoris conquerits. En aquests moments em reconforta recordar com he honorat Déu en vida…, però també desitjo honorar Déu en el meu testament.