No te preocupes, estaremos bien. Además, adonde vamos hay muchos paisanos nuestros que ya hace tiempo que viven allí.

Això és el que em deia el meu home quan, el 1968, amb vint-i-dos anys i una sola maleta, em vaig avenir a seguir-lo cap a Catalunya: cap a l’Hospitalet de Llobregat.

El dia que vam agafar el tren, mentre amics i parents ens deien adeu des de l’estació, vaig fer-me del tot conscient que deixàvem el nostre poble i la nostra gent. Tot just el tren es va posar en marxa que jo ja enyorava l’olor del blat en temps de sega i de la pluja damunt la terra endurida dels meus carrers. Allà quedaven els meus jocs infantils, genolls pelats i pols al nas… i els meus sentiments d’adolescència. Durant molta estona no vaig poder deixar de mirar per la finestra. Tenia la sensació que en comptes de ser jo qui marxava, era el meu paisatge el que anava fugint enrere… i la meva mà, plana contra el vidre, no el volia deixar anar.

Que lluny han quedat aquells moments i tots els temors que sentia! Encara porto al cor el poble on vaig néixer, però, amb el pas del temps, també he fet meu un altre paisatge.

Quan nosaltres ens vam instal·lar al barri de Can Serra, l’Hospitalet ja tenia gairebé dos-cents mil habitants i la majoria érem persones vingudes de diferents llocs d’Espanya.

Des del primer moment vam ser molt ben acollits per la gent del barri que eren com una gran família i aviat vam sentir que en formàvem part. Aquí teníem allò que havíem vingut a buscar: feina i un lloc on viure, però les condicions de vida eren molt precàries i  vam  treballar tots a la una per millorar-les. I quan es va crear l’associació de veïns encara vam tenir més eines per lluitar pels nostres drets i per un barri més digne. Durant tots aquests anys hem tingut l’ajuda i el suport de persones com la Pilar Massana, la treballadora social, que sempre ha reivindicat uns serveis públics, gratuïts i de qualitat per a aquests barris que van néixer massificats d’habitatges i mancats de tot.

No queremos pisos en la Carpa, vam manifestar una vegada i una altra. No volíem més pisos perquè allò que necessitàvem era una escola, un parc, un mercat… Durant un temps el Ministerio de Información y Turismo havia instal·lat al solar el Teatro Nacional Desmontable que per la forma de carpa que tenia va acabar donant nom a aquell solar i, més tard, a la plaça que es va convertir en emblema de les nostres reivindicacions.

El meu home, com moltes altres persones, va voler venir a Catalunya animat per un parent seu, un cosí, que ja li havia buscat feina de manobre abans que arribéssim: hi havia molta demanda de treballadors al ram de la construcció i, en els primers temps, sort en vam tenir, però el Manuel no va parar fins que va aconseguir entrar a treballar a la SEAT. I quan hi va ser, va començar una altra lluita per a nosaltres: la lluita pels drets dels treballadors i per les llibertats polítiques. Va ser llavors quan em va començar a parlar de l’Antonio Mayo.

Treballant al costat de moltes persones com la Pilar o l’Antonio hem anat sentint nostre aquest paisatge i aquest entorn social que hem aconseguit millorar gràcies a la pinya que hem fet els veïns en barris com Can Serra o Bellvitge; gràcies a les associacions i entitats culturals creades i també gràcies a la força dels sindicats i dels partits, durant molt temps clandestins en el marc de la dictadura de Franco.