Ho puc dir ben clar: quan amb l’Agustí, el meu marit, visitàvem la seva mare aquí a la casa Duran del carrer Major de Cervera, aquesta casa em queia damunt! L’ala est del pis principal era tancada i fosca i ella, l’Elisa Sanpere, sempre de negre des que s’havia mort el meu sogre. I sempre reclosa a les estances de la banda oest: al cosidor, a la cuina, a l’habitació, a la capella… Així durant anys i anys. Jo hi venia força a disgust, a veure-la, i només em rescabalava una mica si podia llegir una estona a la galeria quan hi tocava el sol de la tarda.

Quan ella va faltar, amb l’Agustí i les nostres tres filles, vam començar a passar els estius en aquesta casa. Ben aviat vam esbatanar portes i finestres perquè hi entrés l’aire nou i, amb ell, amics i coneguts amb qui compartir tertúlies, trobades musicals o teatrals, celebracions… L’ambient es va fer més semblant al que jo havia viscut sempre a la vila de Gràcia, a Barcelona. Encara que volíem fer fora la pudor de resclosit, érem conscients que aquestes estances i aquest mobiliari de la banda noble ens parlaven d’una manera de viure a les acaballes del segle XIX i per això ho vam voler mantenir i conservar tot tal com estava.

Amb el meu marit vam intentar que els estius, per a nosaltres i les nostres tres filles, fossin agradables, distrets i interessants, encara que sé que, a Cervera, quan jo passava pel carrer hi havia boques que xiuxiuejaven ran d’algunes orelles i jo sabia que resaven la mateixa lletania de sempre de mira-la aquesta com va vestida, no sé pas què s’ha pensat, si almenys fes el que ha de fer una bona mare i una bona esposa, si ja es veu que tot el dia és fora de casa, oh, i quan és a casa diu que la té plena de gent i que dona raó de tot i vol fer el mateix paper que fa un home, més valdria que s’ocupés de portar bé la casa i es dediqués més a la seva canalla, oh, i a més, diu que vol treballar, quan s’ha vist que una dona de la seva posició hagi de treballar, potser aquesta gent no van tan bé com sembla… I etcètera, etcètera.

Doncs, no. A mi les tasques domèstiques mai no m’han cridat l’atenció. Sovint m’he trobat malament, perquè em sentia incapaç d’ocupar-me de segons què. De vegades, m’he preguntat si he estat una bona mare i no negaré que m’entristeixo molt quan m’apareix aquest dubte, però és veritat que jo he tingut sempre altres interessos a banda de pujar les criatures i, tot i que ja som al segle XX, sembla que aquest dret encara està reservat als homes. Dins i fora de la família, tothom s’atrevia a jutjar aquesta manera de fer meva i encara que no ho manifestava, això de vegades em feia patir, però tot i així tenia clar que volia seguir el camí de les meves inquietuds que anaven més enllà de fer aquest paper de bona mare i de bona esposa.

Haureu sentit dir que no volia que el meu home s’hagués de posar les sabatilles per parlar amb mi. I és veritat: vaig estudiar la carrera d’història per poder estar a l’altura quan parlava amb ell i amb altres historiadors, perquè sempre m’ha agradat gaudir de converses interessants.

Ha passat el temps i les meves filles, que no sempre m’han comprès, ja són grans i jo he pogut dedicar-me més tranquil·lament a allò que m’agrada. He tingut ocasió de treballar tot tenint la sensació que aportava alguna cosa a la cultura d’aquesta societat a través de la llengua pròpia i m’ha estat una gran satisfacció poder traduir al català alguns llibres cabdals per entendre la nostra època. D’altra banda el fet d’haver cursat la carrera de piano m’ha permès col·laborar en les entrades de tema musical de l’Enciclopèdia Catalana i així contribuir a demostrar que tot allò relacionat amb la cultura, amb l’art, amb la ciència… es pot explicar en català.