Després de tanta lluita entre les corones catalana i napolitana per la sobirania de Sicília, el meu matrimoni va servir de moneda de canvi per signar la pau a Anagni.

Allà, s’acordà que jo, Blanca d’Anjou, filla de Carles el Coix de Nàpols, esposaria Jaume el Just de Catalunya i que la corona d’Aragó no intervindria en la governança de Sicília. El 29 d’octubre de 1295 es celebraren les nostres noces a Vilabertran i la festa fou tan reeixida que durà vuit jorns.

Em deien la reina de la Santa Pau, però el meu matrimoni hagués pogut ser una guerra o, si més no, un hivern permanentment glaçat d’indiferència mútua, per tal com el rei i jo ens vam casar que ni tan sols ens coneixíem. Jo tenia dotze anys i ell vint-i-vuit, però Déu va obsequiar-nos amb un afecte creixent.

També he d’agrair a Nostre Senyor que m’atorgués aquesta facilitat que tinc de quedar-me encinta, cosa que ha portat el rei Jaume a sentir-se orgullós dels cinc fills i de les quatre filles que li he donat. Per altra banda, amb aquesta descendència podré ajudar el meu espòs a evitar conflictes bèl·lics, concertant matrimonis amb altres cases reials.

Ara, octubre de 1310, prenyada del meu desè fill, als vint-i-set anys, temo per la meva vida. El part anterior va ser molt difícil i fou un miracle que el sobrevisqués. Potser no superaré aquest, a jutjar pels dolors insuportables que tinc des de fa dies. Que així sigui, si aquesta és la voluntat de Déu, i que les meves despulles trobin repòs a l’estimat monestir de Santes Creus, tal i com disposa el meu testament, redactat ja fa un temps amb el vistiplau del meu senyor, el rei Jaume.

I tal com m’han anomenat la reina de la Santa Pau, alguna cosa em diu que, amb el pas dels anys, hi haurà qui m’anomenarà, també, la reina de Santes Creus, perquè allà és on restaré colgada per sempre per la pedra esculpida i pel temps.