El notari del poble em ronda i veig a venir que em proposarà matrimoni. Tot i que és, com tu, més jove que jo, li fan peça les meves propietats: les dues cases a la vila, els horts, les vinyes i totes les terres que posseeixo enllà del poble. El meu avi, Joan Bonamic, que Déu tingui en sa glòria, com a digne descendent d’una nissaga de comerciants de Montpeller, va saber fer créixer la nostra hisenda.

Ja sé que tu em diries que és la meva persona qui li fa peça, al notari. I a tot allò que em dius, Margarida, jo hi poso plena confiança, però si tu no fossis casada i amb el marit viu, fora de tu de qui aniria al darrere, puix que les teves pertinences en horts i terres també són llamineres, sobretot la bona vinya de prop de la riera de Bohet, aquella per la qual pagues, per Nadal, tres lliures de carn de porc al monjo cellerer, a banda de la part que li correspon de la collita.

No és pas la meva intenció casar-me amb aquell home. És cert que quan va morir el meu espòs, sola com estava i sense fills, vaig quedar-me molt abatuda, però d’un temps ençà, les ganes de viure m’han rejovenit el cos i l’ànima.

No em mancava pas res a la meva vida: pagava degudament tots els delmes al monestir de Sant Pere: la gallina per Nadal i els set diners del dret d’alberga al monjo infermer; els censos dels meus horts, la novena part de la collita de les meves vinyes al monjo cellerer; les botes d’aquell vi ranci tan apreciat pels monjos… i sempre m’han sobrat diners per adquirir bones robes al sastre del poble, per fer coure pa de forment als forns comunitaris, per encarregar la forja d’aixades, tisores o veremalls al ferrer…, però fins que tu no el vas omplir, no em vaig adonar que havia tingut sempre un buit a dins.

I a en Berenguer Magalí, el teu espòs, no el puc veure: se’m regira l’estómac si me’l trobo. Sé que fa bé la seva feina de pastaner, com l’han feta els seus avantpassats. A la pastera del monestir no l’he pogut veure com treballa, però sí que l’havia observat pastant a consciència la massa per fer el pa a les gibrelles de casa vostra. Sé que sap fer la cuita al punt just, tant de l’ordi com del forment… Però quan recullo el pa que ha desenfornat, a ell, no me’l puc mirar.

No et puc estimar, Margarida, que se m’enduria el dimoni.

Aquesta nit he passat molta por. He somiat amb les forques del monestir. Les vaig veure de petita, una vegada que van obligar tots els vilatans a presenciar el penjament d’una dona. No he sabut mai què havia fet: si havia robat un rusc o una gallina o si el seu era un delicte de capita fracta. Però durant moltes nits de la meva infantesa vaig veure aquell cap decantat damunt la soga, amb els cabells tots embullats i el color de la mort en un rostre que encara conservava la petja del sofriment.

En el meu malson, el monjo cellerer havia decidit que també m’havien de penjar i se m’enduien cap al monestir, però llavors ens topàvem amb els soldats del castlà que hi havia hagut al castell de Verdera i que se’m volien emportar cap a la presó del castell per, després, penjar-me en una de les forques del comte d’Empúries.

L’abadia de Sant Pere de Rodes i el comte d’Empúries sempre s’han enfrontat per la possessió del castell de Verdera i, ara, es discutien el dret de penjar-me a mi, en els seus eterns litigis per exercir la justícia del mer imperi. I el monjo cellerer cridava:

—Aquesta dona és veïna del poble de Santa Creu, que està sota el domini del monestir i jo soc el senyor de les seves terres!

Jo estava terroritzada mentre els uns em tibaven cap aquí i els altres cap allà de mala manera. I després no sé si he acabat a la presó que els monjos tenen a Llançà o a la presó del castell de Verdera; no sé si han fet servir amb mi una forca del comte o una de l’abat; el cas és que aquesta nit, en el meu somni, la dona penjada de la meva infantesa era jo i la cara contreta de tant patir, amb els ulls esgarrifosament oberts, era la meva.

No et puc estimar, Margarida, que se m’enduria el dimoni.

Avui he parlat amb la Francesca, la mare de Ponç Bofill. Ja saps que casa la filla, la Graïda, a qui, a partir d’ara, deuran anomenar Graïda Colla, ja que es marida amb un tal Antoni Coll de la Selva de Mar. Diu que, pel dot de la noia pagarà al nuvi cinquanta florins d’or d’Aragó i s’haurà d’endeutar per trenta-un florins i mig amb un veí d’aquí el poble, però no m’ha volgut dir de qui es tracta.

M’alegro que ni tu ni jo tinguem aquesta mena de maldecaps que té la Francesca. De fet, entre el centenar d’habitants que té aquest poble, hi ha moltes dones, però no pas totes viuen tan bé, ni són tan privilegiades com nosaltres: les que tenim força propietats i a més… no tenim filles casadores. I és una sort, que ni tu ni jo siguem dones pròpies d’un senyor, ni de l’abat ni de cap monjo, i així no hàgim de patir els mals usos que afeixuguen tant i que, ja es veu a l’ambient, acabaran sent origen de revolta.

En comptes de dir-me Perera, perquè el meu espòs es deia Perer, a mi m’agrada que m’anomenin Guillema Bonamiga, ja que aquest cognom prové del meu pare i recorda de quina nissaga és la meva sang. Quan t’anomeno, Margarida Pradella, el teu cognom també em fa saber qui eren els teus avantpassats.

Avui, amb aquest sol radiant, si vols, fem totes dues bugada i l’anem a estendre juntes als prats de baix. Jo he de rentar llençols, algun mantell i un parell de cotes.

Després et puc ajudar a escabetxar aquest peix que ha pujat del monestir el teu marit. Hauríem de collir de l’hort algunes pastanagues i, després, anar a buscar un xic de farigola. De safrà, vinagre i pebre, ja en tinc jo.

Però no et puc estimar, Margarida, que se m’enduria el dimoni.

M’agrada estar-me, per uns dies, passat el portal del sud, al barri de sa Petja, perquè així soc a tocar de casa teva, però també em plau molt viure a la meva casa de la plaça, perquè allà sempre hi ha tanta vida! La gent que surt de l’església, acabada la missa, sempre s’hi atura una estona a xerrar d’això i d’allò i a queixar-se del que faci falta, però també a fer una estona de barrila. De vegades, encara hi ha ofici dins l’església i ja se n’ajunten uns quants per fer el joc dels daus, en plena plaça, mentre algun frare s’ho mira delint-se i jo me’l miro a ell amb la certesa que també trobarà el moment per jugar-hi, per molt que ho tinguin prohibit. Recordes, Margarida, aquell monjo que fins i tot fabricava, ell, els daus?

És distret veure la gent dels masos del voltant travessar la plaça i sentir-los preguntar pel pellisser, el terrissaire, el ferrer, la teixidora, el sastre, o el notari. De vegades també són monjos del monestir els qui pregunten.

M’abelleix veure passar els forasters que sempre arriben a Santa Creu, encara que no siguin dates assenyalades, i hi volen fer estada. Molts d’ells baixaran una hora o altra al monestir. Els sento, també, com pregunten per la botiga de vi o per la fonda. De vegades fins i tot els ho he indicat des de la finestra.

M’agradaria poder viure amb tu a la casa de la plaça. Encara que potser fora més adequat marxar, totes dues, lluny de tot aquest bullici.

M’has dit que demà parteix el teu espòs cap a Castelló d’Empúries perquè ha d’acompanyar el monjo cambrer a passar comptes amb diferents artesans… i que serà fora per dos jorns.

Si fa bo, vols que tornem a la Font de Bac? Hi vam estar tan bé l’altra vegada, damunt de l’herba i a la vora del torrent!

Però, no et puc estimar, Margarida, que se m’enduria el dimoni.

Van arribant peregrins que es dirigeixen al  monestir per celebrar l’any sant i per obtenir la indulgència plenària. Aquí al poble, tothom qui, com tu i com jo, tingui un jaç o un lloc a taula per oferir, ho haurà de fer, perquè són molts els que demanen per hostatjar-se. Quan sigui el moment, baixaré amb ells a Sant Pere de Rodes per a l’ofici de celebració.

Els vilatans ja fa dies que preparen les parades on vendran fogasses de pa, vi, formatge, mel i altres aliments a tots els passants; o improvisen barraques que faran de taverna. I no tan sols estan contents pel perdó dels pecats que rebrà tota aquella gernació, sinó perquè, de diner en diner, procuraran omplir les seves butxaques.

A la plaça ja he sentit qui es queixava perquè no podran establir parada al camí que ve del castell de Pau, que el comte d’Empúries ho ha prohibit per no trobar-se, aquest camí, dins la jurisdicció del monestir. Bé que n’hi han establert altres vegades! Però ara no voldran arriscar-se a rebre uns quants assots o a pagar algun sou de multa.

En aquestes dates, veïnes i veïns es dediquen més a tots aquests preparatius que no pas a oir les misses a la nostra església de Santa Creu. Els clergues i els domers segueixen oferint els oficis de sempre, però sembla que no hi assisteix tanta gent de la parròquia com és habitual. Per aquest fet, l’altre dia, el domer de més edat va renyar-nos amb severitat i va amenaçar tothom amb el purgatori.

I el sagristà m’espanta: sempre em mira amb malvolença i em clava els ulls com si em volgués empentar directament cap a l’infern. Avui era a la plaça, parlant amb el teu espòs. Els he vist tots dos des de la finestra. Què deurien estar dient? He sentit una fiblada creixent de neguit… Però, llavors, m’he mirat l’home amb qui ets casada i he recordat que ja no t’agrada la seva olor de farina i de llevat… i que t’agrada molt més l’olor de molsa de la Font de Bac.

I he pensat que no et puc estimar, Margarida.

Però vull fer-ho. És allò que més desitjo en aquest món. I tant me fa si se m’emporta el dimoni.