Lo matí de ma infantesa,
quin matí fou tan hermós!
lo cor vessava de càntics,
lo camp vessava d’olors. ¹

En aquests moments, em complau recordar-me de xic. És com si abans de retrobar-me amb Déu, necessités retornar a aquells temps primers de la meva existència i reconegués en ells els valors veritables de la meva vida.

Em veig de petit a Folgueroles, anant i tornant d’estudi, trescant per camps i boscos, observant l’empremta que el temps i les estacions deixen en el paisatge… o badant al poble, amb el feinejar de fusters, ferrers i filadores… Em veig collint un pom de violes per guarnir el càntir de portar a beneir l’aigua o posant un violer als peus de la Verge…

Em veig amb els amics del poble, els diumenges al matí, corrent per marges, pedregars i torrenteres tot brandant fones i bastons. Em veig amb ells cercant nius de pardal als pollancres vora la riera, en hores de migdiada… Fins que aquell dia de festa major, quan ja rondàvem els quinze anys, els meus companys decideixen que, més que trobar els ocells, prefereixen topar amb la mirada de les minyones del poble i s’arreglen el corbatí i es posen bé la barretina…

I de vermelles barretines i mocadors florejats que giravolten n’és plena la plaça del poble a l’hora del ball. Hi ha un ram de jovent joiós i acolorit… i també hi ha la pubilla del Mas d’Heures, a qui, una tarda de caramelles vaig cantar una corranda, i els seus ulls em conviden a ballar. Però el fadrí de bona casa que li fa l’aleta em passarà al davant…

I m’apareix la masia de can Tona, on vaig treballar de pagès i de mestre de la mainada, anant i venint cada dia del seminari de Vic: mentre estudiava sentia l’olor de la terra i, quan era al camp, la inspiració de l’estudi.

I m’apareix també en la imaginació la Font del Desmai on els meus companys i jo llegíem i recitàvem poesia.

Totes aquestes vivències les he dut sempre molt endins i, malgrat haver-me allunyat d’aquests entorns durant tants anys, sé que han amarat la meva vida i els meus versos.

Ara que la tuberculosi em va acostant a la mort, desitjo de tot cor retrobar-me amb els meus al cel i se’m desperta tota l’estimació que he sentit sempre per la meva mare, Josepa Santaló. Tanco aquests ulls que ja em costa mantenir oberts, i la veig cantant les cançons que havia après dels seus pares i dels seus avis mentre feineja. Veig com els tres germans, que juguem vora seu, ens aturem a escoltar-la, fins que entonem plegats aquelles cançons populars. La veig llegint-nos llibres que parlen de Déu i de la vida en la fe, mentre dins meu s’hi sembren les ganes de fer-me capellà.

Ara, més que mai, em pesen els anys que vaig passar, com a capellà domèstic a cal marquès de Comillas, i també tants viatges que vaig fer pel món… Però, en canvi, dono gràcies a Déu d’haver pogut anar a Terra Santa on vaig retrobar els valors de la humilitat i la meva veritable missió al costat de les persones desvalgudes.

Ni el marquès, ni el bisbe Morgades, ni el meu amic Collell… no van perdonar-me que canviés l’orientació de la meva vida. Els darrers anys, en la meva pobresa, només m’he sentit acollit per la família Duran.

En aquests dies d’agonia m’adono que he tingut al meu capçal persones que es deien amigues i que només volen discutir-se el meu llegat. Déu m’ajudi a discernir, en les darreres hores, aquells que encara m’aprecien per mi mateix.

I, encara que soc a Vallvidrera, estirat en aquest llit de Vil·la Joana, voldria acomiadar-me del món des de la meva llar d’infantesa, a Folgueroles… Per això és allà on poso el cor i la ment abans de l’últim alè.

Per l’escletxa que em deixen les parpelles mig closes, amb esforç em miro l’arrambador florejat de la paret… que em transporta a la primavera del meu poble.

¹ Les tres volades (IDIL·LIS I CANTS MÍSTICS)