Escenaris de la Història de Catalunya

Lo carceller Jutglar i l’aljama tortosina

Museu de Tortosa


En clau econòmica

Sabaters, teixidors, vidriers, paraires, ferrers, pellissers, sastres, cendrers, bastaixos, bracers, assaonadors, carnissers, llauradors, mariners, pescadors, folquers, fabridors, argenters, trompadors, barbers, canviadors, espardenyers, corredors, fariners, hortolans, hostalers, homes de ribera, fusters, saigs, boters, notaris, corders, calafats, calceters, coltellers, cirurgians, especiers, picapedrers...

Com hi ha món que n’hi ha d’oficis a Tortosa, i encara no vos els he anomenat pas tots... Si jo haguera pogut triar potser m’hauria fet barquer. Des del castell de la Suda sempre he guaitat amb deler lo riu Ebre que aporta tanta riquesa a esta ciutat. I de vegades m’he vist navegant per aquella amplada d’aigua que sempre manlleva lo color a lo cel. M’he vist en un vaixell transportant mercaderies cap a l’interior i portant a estes terres blat i llana de Castella. Però sempre m’acabo adonant de com tinc aferrats los peus en la terra ferma.

Lo clos amuradat, la Casa de la Ciutat, la Cort del Veguer, la Llotja, l’Escorxeria, l’Adoberia, les drassanes, l’Hospital de la Santa Creu, los banys públics, l’Estudi de Gramàtica, los convents, lo Palau del Bisbe, la Catedral... en veient la sumptuositat d’alguns d’estos edificis, hom podria creure que los temps són bons per a tothom, però s’enganyaria. A fe de Déu que l’any de 1374  fou l’any de la fam, però la gana i la misèria se van allargar temps i temps i sovint hi hagué avalots. A mi se’m girava més faena perquè al castell hi pujaven molts més presoners: als delictes habituals de sodomia, adulteri, espionatge, crims... s’hi sumaven los d’intents de revolta i molts més robatoris. També es practicaren més tortures que mai i més mutilacions que mai. Fins i tot se plantaren forques dissuasives al bell mig de la plaça de la ciutat.

Potser soc un malànima i lo diable acabarà arrossegant-me a l’infern, però mal llamp, de moment soc a la terra. Se molt bé que El Llibre de les Costums precisa que no es pot exigir als presoners que donin res ni facin cap servei, però jo, tot sovint, n’he tret lo que he pogut. Me pagaren cinc florins per anar a buscar Caxixa a la casa de Bernat Tranxer. A més, los jueus reclosos aquí dalt lo castell no se pot dir que sigan ben bé presoners i, tot i que són mals temps per a tothom, sembla que a estos jueus de diners no els en falten. L’aljama de Tortosa és de les més riques de Catalunya i la que més diners ha aportat sempre a les arques reials.

Sí. Són temps de misèria per a la majoria de gent i jo sempre he estat decidit a treure profit d’on puga.


En clau de poder

 Esta presó del castell de la Suda era lo meu territori. La majoria d’estos desgraciats estaven disposats a fer lo que fos, que sovint era ben poca cosa, per aconseguir los meus favors, la meua consideració o algun petit privilegi. Aquí m’hi sentia poderós.

A baix a la ciutat, la batalla pel poder era, i és, constant i latent: de vegades es dissimula i, us ho ben assegure, de vegades se manifesta de manera ben clara.

Lo veguer i lo batlle són qui me donen les ordres pertinents i estan, com jo mateix, directament sota l’autoritat reial. O això és lo que ells se pensen, perquè tot sovint acoten lo cap davant los interessos de les famílies nobles de Tortosa , com ara los Pinyol i los Despuig, que estan enfrontades entre elles i que sempre són prestes, en qualsevol moment, a iniciar una lluita armada en ple carrer.

A fe de Déu que és coneguda de tots los tortosins la rivalitat entre los representants reials a Tortosa i lo poder municipal: batlle i veguer competixen sovint amb los màxims representants del govern municipal, los procuradors. Aqueixos —procurador en cap, procurador segon i procurador tercer, que fa de clavari— despatxen lo dia a dia, acompanyats d’un Consell de 24 consellers i dels diferents funcionaris: los paers, los jutges, lo mostassaf, lo cònsol, los veedors...

Com hi ha món que lo diumenge 14 d’agost vaig estar a punt d’enviar tota esta trepa a l’infern. Deixeu-me que riga! Va ser després que Bernat Tranxer m’increpés de valent, roig d’ira, i jo cridés, entremig de la gentada del carrer Croera, que eren los procuradors los que m’havien manat que me tornés a emportar la jueva Caxixa cap al castell on estaria segura. Deixeu-me que riga! Va anar d’un això que la meua guspira no encenguera lo foc de la revolta, puix que aquells dies los ànims estaven molt calents, fins i tot a la plaça de les Cols havia aparegut un penó amb la consigna d’alçar la població contra los jueus. Tal com havia passat en altres llocs de Catalunya aquell començament d’agost, se volia passar per la pedra a tots los que no se batejassin. I també se volia passar per la pedra les autoritats que los volguissen ajudar... com ara los procuradors a qui jo acusava! 

M’agafaren pres. Jo vaig bramar tant com vaig poder en contra dels càrrecs municipals, per veure si la mateixa gentada m’alliberava, però no me’n vaig pas sortir. De primer me tancaren a la Casa de la Ciutat i després me dugueren aquí dalt a lo castell de la Suda. I d’on jo n’era lo carceller, ara en soc un presoner.

Jo m’havia ocupat sempre de manar en estos verals del castell de Sant Joan, on hi ha la mala gent tancada, i no us negaré pas que a mi m’agrada manar, ans al contrari: us diré clarament que, de vegades, m’havia excedit en les meues obligacions, pel gust que me donava la sensació de poder.

Però los que disposen de poder de debò dins lo govern de la ciutat són escollits cada any, lo dia de l’Ascensió, pel Consell General, format per més d’una seixantena de consellers. Los càrrecs sortints nomenen los càrrecs entrants... Lo diable se m’emporte si no vos esteu imaginant a quina mena de famílies recauen sempre estos càrrecs. I siga per la via dels representants reials o per la via del govern municipal, sempre anem a parar a lo mateix lloc: l’oligarquia de les famílies més riques que, a més, se barallen per tenir lo màxim control. I a fe de Déu que són quatre gats los que manen: de cada cent tortosins, n’hi ha més de vuitanta que no tenen ni veu ni vot. Només nobles, mercaders, notaris i artistes estan ben representats en lo govern municipal.


En clau de gènere

A fe de Déu que són del morro fort aqueixes jueves! Ni los seus marits, que ja són conversos, han aconseguit que elles se convertisquen al cristianisme, malgrat que s’hi juguen la vida! Preferixen tancar-se en lo recinte del castell, abans de renegar de la seua fe. I los seus hòmens es barallen amb altres hòmens, però no les poden fer creure. 

Tant és així, que lo dia dels fets tot fou orquestrat per dues o tres jueves. Tot plegat a mi ja m’anava bé, perquè en podia treure guany.

De bon matí del dia 14 d’agost, Bernat Tranxer, Pere March, Goçalbo Tranxer i l’altre convers de València convenceren na Caxixa, muller de Pere March i la muller de Goçalbo de sortir del castell i baixar a la ciutat per tal de batejar-se. Les portaren a casa de Bernat Tranxer. Però, més tard, va ser una altra dona, Maria Confita, qui va portar-me lo missatge que na Caxixa volia tornar a la Suda i que l’anés a rescatar. M’ho pagaren prou bé i jo i la seua mare l’anàrem a buscar per tal que es tornara a recloure dins lo Castell per la seua seguretat. Així doncs, ni lo seu marit ni en Bernat Tranxer aconseguiren que es quedés a ciutat. D’aquí va venir que Bernat Tranxer m’abordés malcarat enmig de la gentada encesa del carrer Croera, quan al vespre em dirigia al carrer de la Vall.

Les dones. Com hi ha món que moltes n’hi ha que se surten amb la seua, tot i que han d’anar molt alerta amb allò que fan o del contrari la llei les escarmenta de valent per dissuadir totes les altres de fer segons què. Tal com succeí, ara farà quatre anys, amb na Colla, filla d’en Coll, que per haver intimat amb lo moro Alux, fou lligada amb una corda de cànem i la van fer rodar per tota la ciutat. Moltes n’he tingut d’encadenades a la tàvega que, acusades d’adulteri, han acabat los seus dies cremant a la foguera.


En clau de costums i quotidianitat

Fins ara que soc pres, este any transcorria per a mi com qualsevol altre dels anteriors. 

Tot i la fam, la pobresa i lo perill de revoltes populars i violència, a Tortosa continuava la densa activitat comercial, riu amunt i riu avall, però també pels camins que les autoritats es preocupaven d’arranjar.

La fira, molt celebrada i concorreguda, seguia aplegant la gent d’aquí i dels pobles veïns.

Los joglars de vestimenta bigarrada i amb contalles i cançons a la punta de la llengua, continuaven animant places i carrers.

Menys per Setmana Santa, temps durant el qual recloïen les meuques a l’hospital, cosa que m’obligava a fer abstinència, jo eixia dels meus dominis amb certa assiduïtat per tal de visitar lo bordell.

Hi havia visites reials que requerien molts preparatius a la ciutat i es rebien autoritats importants que s’havien d’obsequiar. Monarques, bisbes i alta noblesa tastaven sempre l’excel·lència del nostre peix en les cobejades sabogues que els servien en panades.  

Enguany, fins i tot, una companyia d’almogàvers havia travessat lo pont de les barques.

També este any m’he fet un tip de sentir l’estrèpit de les bombardes en esclatar molt enllà, a l’altra banda del riu, on soldats i oficials fan proves amb aquesta nova i poderosa arma.

I com sempre, les forques a les entrades a la ciutat, al Cap del Pont i al Coll de l’Alba, amb los cadàvers penjant, han advertit a veïns i visitants del rigor que gasta la llei a Tortosa. I com sempre, los enterradors han soterrat les restes putrefactes dels malfactors. 

Ara, quan fa com aquell qui diu quatre dies de les lluïdes festes de Corpus, em trobo aquí captiu, esperant judici i confiant que los representants reials intercedisquen per mi en nom del rei.

El dia dels fets dels quals se m’acusa, vaig eixir del castell i baixar a ciutat més d’una vegada. De quan hi vaig anar a la vesprada els diré, quan m’interroguin, que no vaig anar-hi amb intenció de provocar cap aldarull, sinó que anava a comprar peix per aliment de la comunitat jueva reclosa al castell i per petició del clavari de l’aljama, Bonjuhà Migeró. Hom sap que no hi podia pas anar al call jueu, on la venda de qualsevol aliment és prohibida. Anava a la peixateria del capdavall del carrer de la Vall, vora lo riu.

Que per què anava a comprar peix armat fins a les dents? Doncs fora ben ruc si m’hagués passejat desprotegit pels carrers en aquells dies d’ànims tan exaltats i de tanta fúria contra los jueus... i contra los que, de grat o per força com ara jo, els protegíem.


En clau de pensament i creences

En estes presons del castell de la Suda, d’on he estat carceller, he tingut tancada tota mena de gent d’entre la que viu o volta per aquests verals. Gentota de tota mena de creences: cristians, jueus, musulmans... per a mi només eren púrria, malfactors que, ben segur, mereixien lo càstig que se’ls imposava. Jo no era pas clement ni amb cap d’ells ni amb cap d’elles... si no obtenia algun benefici a canvi.

De jueus n’hi ha hagut sempre en estes terres. Ja n’hi havia en temps del Califat i en lo temps de les guerres entre moros i cristians. I encara, molt abans. Però fa desenes d’anys la seva comunitat era rellevant a Tortosa i les personalitats de l’aljama tenien influència fins i tot entre los cristians. La protecció i los privilegis que rebien del rei eren efectius. Però, a fe de Déu que avui dia, en ple segle XIV, hi ha un odi creixent cap a les jueves, los jueus, la seva fe i los seus costums. 

Lo diable se m’emporte si l’odi que sent lo poble senzill no és, en veritat, cap a les penalitats que passen i la gana i la misèria que pateixen des de fa anys i anys. Mal vent se m’enduga si no acumulen una ràbia que necessiten esbafar i jo he vist amb los meus propis ulls com les autoritats giraven esta ira cap allà on els convenia. Jo mateix ho vaig intentar quan vaig acusar los procuradors.

Des de fa temps, lo call tortosí i la seva gent reben constants escomeses del poble cristià, sobretot durant la Setmana Santa, tal com passa a moltes ciutats de la Corona d’Aragó i més enllà.

Ací a Tortosa han abocat fems a lo cementiri jueu i han arrencat pedres i làpides per fer servir de material de construcció per a la muralla i us puc jurar que a les presons de la Suda ben pocs me n’hi han pujat dels que han robat o agredit un jueu.

Les amenaces, les vexacions, los horrors que s’han viscut en altres calls i que s’han sentit explicar, la por que senten jueves i jueus que tot acabi d’aquesta manera... han fet que gairebé tota la gent de l’aljama es convertís al cristianisme, malgrat que ja vos he explicat com algunes jueves se negaven d’antuvi a creure los marits que volien que fossin batejades com s’havien batejat ells cames ajudeu-me! 

Mal vent se m’enduga si tot això, a mi, me preocupa gaire! Sobretot ara, que formo part de la xusma que sempre he tingut tancada en estes presons! 

Ara, assegut en un racó damunt la palla, tan prompte se m’enfilen estrepitoses rialles a la boca, com me quedo tot enfurrunyat rumiant com me n’eixiré de la causa on m’han embolicat na Caxixa, la seua mare, la muller de Goçalbo, Maria Confita... i la meua avarícia.

1Més endavant la famosa Disputa de Tortosa ocasionaria encara més conversions al cristianisme dins la comunitat jueva.


Imma Cortina Grau

Tornar al mapa