Escenaris de la Història de Catalunya

Margarita Ros i el naixement de la consciència proletària

Museu de Mataró


En clau econòmica. El naixement de la indústria del gènere de punt a Mataró

He vist com a la fàbrica, a la ciutat... i al món, hi ha hagut grans avenços. A la ciutat ara tenim un Parc Central i fins i tot un velòdrom, que sobretot fan servir els rics... i a França s’ha inventat el cinematògraf! Sí, hi ha hagut un gran progrés a tot arreu, ai Senyor, menys a la meva vida. Els primers anys quan m’encaminava cada dia a la feina, junt amb les altres treballadores, encara de fosc, obeint el crit estrident de la sirena, només hi havia als carrers la poca claror dels llums d’oli o bé, si era el cas, de la lluna plena... Ben aviat els fanals van ser de gas... i han estat de gas més de quaranta anys. Ara, a 1899, els estan canviant tots per llums elèctrics. 

Al llarg de tots aquests anys he vist créixer la fàbrica cosa de no dir. Els telers cotton, els rectilinis, els telers de puny i les remalloses, no tenen res a veure amb els antics telers xerric que grinyolaven tant. Quan vam acomiadar l’any 1881 ja hi havia a Can Marfà vint-i-dues bateries i tres telers circulars. Va caldre l’autorització d’Alfons XII per fabricar apelfats, però van tenir un gran èxit i la producció va seguir creixent... Calçotets, samarretes, mitges i mitjons fabricats aquí han arribat durant anys al Perú, Mèxic, Xile, Filipines, Japó... I no només la força del vapor ha fet possible tot això, sinó els més de sis-cents treballadors, i sobretot treballadores, que aconseguim que a Can Marfà es produeixin centenars de milers de peces de punt cada any. I sé, per experiència, com és la vida de la majoria d’aquestes dones i d’aquests homes que treballem a la fàbrica i que no guanyem sinó per les patates i les arengades del dia a dia i poca cosa més. Però no et podia seguir la veta, fill, quan et revoltaves i quan de bon principi em deies que havíem d’anar a la vaga, perquè jo sentia que no teníem res més que aquesta feina, que què faríem si la perdíem, que havíem de sobreviure... i que ton pare ja no hi era i jo havia perdut l’esma.

Aquesta ciutat ha passat de la filatura i el tissatge a destacar en la producció del gènere de punt. La nostra situació vora mar i l’arribada del tren des de Barcelona, el 1848, han afavorit la producció d’aquestes fàbriques i han enriquit els amos... Però tens raó: a nosaltres qui ens ha afavorit? Quan protestem per reduir les hores de la jornada o millorar les nostres condicions de treball, arriba el locaut i, amb la fàbrica tancada i sense cobrar, passem amb penes i treballs el dia a dia, sovint amb la panxa buida. I després tornem a anar a treballar, però amb la cua entre cames. 

Mentrestant, Mataró creix: arribats a les portes del nou segle XX, diuen que ja hi vivim més de 19.000 persones. Molts homes i dones vinguts de fora s’han sumat a la massa treballadora d’aquesta ciutat. Ara entenc, fill, que els necessitem a tots.


En clau de poder. La fàbrica, un món jerarquitzat

Sota les decisions i les disposicions de l’amo, a la fàbrica s’ajunten molts oficis: filadores, bobinadores, teixidores, cosidores... porters, bataners, mecànics, fusters... però també moltes categories diferents: personal de l’administració, encarregats de secció, contramestres, oficials, ajudants, mossos... i gairebé a tothom li toca obeir.

Quan jo encara era una noieta, m’havia fet amiga de la Pilar del despatx que, tot i tenir una feina més important que la meva, no era gens pretensiosa. De vegades, sortíem a passejar el diumenge. Ella —li estaré agraïda sempre— i el teu pare em van salvar de les urpes d’un llop. 

Sovint, aquell encarregat, quan passava prop d’on jo treballava, remallant mitges i mitjons, em deia coses que m’incomodaven. Jo em mossegava la llengua, perquè a la fàbrica has d’anar molt amb compte amb els que estan per sobre teu si no en vols sortir mal parada. Aquell dia, l’homenot volia anar més enllà de les paraules quan el va sorprendre la Pilar, que ja plegava, i em venia a portar un encàrrec. En veure la situació va posar el crit al cel. I el molt malànima li va dir:

     —Tranquil·la, noia, que no veus que ja li agrada?

La Pilar, ràpida com un llamp, va anar a demanar ajuda al mecànic que arreglava un teler d’allà la vora. Era el Sendo que va venir de seguida i li va plantar cara. No sé pas què li va dir, però el cas és que aquell maleït encarregat no em va molestar mai més.

Temps després, m’hi vaig casar, amb el Sendo, i no vas trigar gaire a arribar tu. Ja sé que diràs mare, això m’ho has explicat mil vegades, però és que avui he volgut recordar que el teu pare també era dels qui sabien defensar la raó i no s’arronsava davant un càrrec de més amunt. Sé que t’hagués fet costat de bon començament... si no fos que ni les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül el van poder salvar, després de l’accident i de passar tants dies a l’Hospital de Sant Jaume! 

Ja en passàvem, ja, de penes... Però quan els fills del senyor Gaietà s’adreçaven a nosaltres tenien aquell aire que semblava que ens havien de protegir de tot mal i, fins i tot, ens feien obsequis per casaments i comunions, mentrestant, com deies tu, ens xuclaven la vida.

Quantes vegades ens hem enfadat tu i jo perquè no ens miràvem els amos de la mateixa manera. En moltes ocasions sentia que els havia de donar les gràcies per com m’havien tractat i a tu això et revoltava. Em deies allò de no volem paternalisme, mare, que volem justícia.


En clau de gènere. Les dones, puntal de la indústria

Les úniques que semblen no tenir ni veu ni vot a la fàbrica són la vídua i les filles del senyor Gaietà, que no les veiem mai, tot i que diuen que també tenen part a l’empresa. Són els fills els que decideixen i donen les ordres des del seu despatx.

Aquí a Can Marfà les dones que hi treballem, som més del doble que els homes. Filem, bobinem, teixim, cosim, remallem, resseguim... Tenim la mà trencada en les feines més delicades, que per alguna cosa venim de tradició de les millors puntaires del país. Les puntes al coixí i les blondes de Mataró, sempre han tingut molta anomenada. No ens deuen, però, valorar gaire aquesta destresa perquè ja saps que cobrem la meitat que els homes. El contramestre, el molt barrut, ens diu que és perquè nosaltres xerrem i cantem quan treballem i no tenim tanta força física! Què et sembla? Bé, ja sé què et sembla, fill, no sé pas per què t’ho pregunto!

I quan treballava a casa per encàrrec de la fàbrica, què els importava a ells si cantava o no? Si es treballa sempre a preu fet! Produeixes més, doncs cobres més; produeixes menys, doncs cobres més poc! Ah, i per a què la necessitava jo la força física per fer aquella feina de repuntar? 

Ja tenies raó que tot són excuses per obtenir més guanys! És el mateix cas dels nens i nenes més petits de deu anys... que els fan treballar per una misèria i correm-hi tots a amagar-los quan venen els inspectors. Una cosa que ja havien  prohibit el 1873, durant la República i, pel que es veu, no ha servit de res!

I per postres les treballadores de tant en tant hem d’aguantar situacions com la d’aquell maleït encarregat. Es veu que el doctor Antoni Franquesa, diu que les condicions de molta calor, de poca roba, de poc descans... propicien aquestes actituds dels treballadors!

Deu ser que a l’hora de controlar-se, aquesta mena d’homes, la perden, la força.


En clau de vida quotidiana. Després de la fàbrica

Ara em costa arrossegar els anys de son acumulada, de calor sufocant dins la fàbrica, de deler pel càntir d’aigua fresca que hi ha entre les bancades de telers, del cansament que em vincla l’esquena en molts moments... I, segons el doctor Franquesa, encara estem de sort perquè Can Marfà té grans finestrals per on entra bona llum i ventilació, cosa que no passa en totes les fàbriques. Diu l’arquitecte municipal, en Puig i Cadafalch, que hi ha fàbriques que semblen “antres de turment”!

Segurament m’equivocava, fill, quan et deia que no et signifiquessis en les revoltes dels obrers perquè podíem perdre el poc que teníem. Tenia por. I, sobretot, patia per tu. Per això he estat repassant greuges que hem rebut: perquè vull sentir-me al teu costat. 

De tots aquests anys, però, també tinc records amables... I em reconforta una mica pensar en com hem seguit, al llarg dels pocs dies de festa, les ballades de festa major, les cantades de caramelles, els saraus de carnestoltes, els aplecs a les ermites... empolainant-nos en la mesura que podíem per celebrar mudats sant Josep, la Pasqua Granada o Nadal... anant al bosc a fer el dijous llarder o la castanyada per Tots Sants... I fent un esforç per millorar els nostres àpats en les festes de guardar... en què tu no volies anar mai a missa. En canvi, era agradable veure com per anar al teatre, a les sales Talia o Euterpe o al Círculo Clavé, sempre estaves a punt!

I com t’agradava de petit passejar per la Fira que hi ha a la plaça Santa Anna i a la Riera els dies de celebració de la segona Pasqua. Entre la gentada, badàvem una mica a les parades de plats-i-olles, d’atuells de llauna, de robes, de llibres, de quincalla, d’indianes, de ferro vell... però quan arribàvem a les parades de joguines, em costava de fer-te seguir!

Mentrestant els amos de les fàbriques es reunien amb els de la seva classe al Casino Mataroní o al Casino Filharmònic... al Casino Apol·lo o al Casino Harmonia.

És ben cert que les estones més bones les he passat a l’Ateneu Mataroní. Allà he compartit penúries i moments feliços amb molta gent com jo. Allà ens hem donat suport i ens hem sentit acompanyats mentre xerràvem, fèiem gatzara o apreníem. I és gràcies als ensenyaments que hi he rebut que et puc adreçar aquestes ratlles. Perquè des que, ja de gran, vaig aprendre a llegir i a escriure, que no he parat de fer-ho sempre que he pogut. Ho vaig viure com un petit miracle que m’obria la mirada més enllà de la fàbrica i això també m’ha ajudat a entendre el sentit de la nostra revolta.


En clau de pensament i creences. El naixement de la cultura proletària

Petroli volem,

aiguarràs hi tirarem.

I ditxosa serà aquella hora 

que telers i amos encendrem!

    

Quan sorties de casa cantant aquesta cançó, jo m’esgarrifava tota!

Però després del locaut de 1881, amb la fàbrica tancada durant tretze setmanes i el del 1883, vaig començar a compartir aquesta ràbia que senties. Tot i que a Mataró no s’havia viscut mai el mateix grau de revolta obrera que a Barcelona, el 1890 la vaga de treballadors i treballadores ja va ser inevitable... i necessària. És des de llavors que es treballa una hora menys cada dia i ha augmentat el preu de la mà d’obra. Però som molt lluny, encara, de les vuit hores al dia que es demana treballar, d’acabar amb el sistema de pagament a preu fet i de tenir un descans setmanal de trenta-sis hores. La festa que es va instaurar el dia u de maig és un bon moment per fer sentir aquestes demandes.

Tu sempre deies que havíem de seguir l’exemple de la Unió de les Tres Classes de Vapor de Mataró que aplega filadors, teixidors i els obrers del cotó. Doncs ara, s’ha creat la Sociedad Fabril de Obreros de Género de Punto i s’ha inaugurat el Centro de las Corporaciones Obreras. Tu no hi has pogut ser, però sé que vas fer molt per tal que aquestes organitzacions obreres arribessin a bon port.

I sé molt bé que donaves suport als treballadors del cotó de Mataró quan el 4 d’agost de 1887 van acordar crear una central sindical socialista d’àmbit estatal. I estic al corrent del paper que vas tenir en el congrés celebrat del 12 al 14 d’agost de 1888, quan es va fundar la Unió General de Treballadors a Barcelona.

Protegiu-nos! Doneu-nos salut! Quan senties algú que s’encomanava així, a la manera de sempre, a les nostres santes patrones, Juliana i Semproniana, tu responies que érem nosaltres, tots plegats, els que havíem de procurar la nostra protecció i la nostra salut! 

Obrers i obreres cada vegada veiem més clar que sense la unió i la mobilització no podem defensar els nostres drets, però costa molt mantenir aquesta unitat dels treballadors i la majoria se senten  descontents i impotents, per no dir desesperats... I els aldarulls i els atemptats en ple carrer, continuen.

Et recordes de la Pilar del despatx? No t’agradava que fos amiga seva perquè deies que no era dels nostres i que mai no s’uniria a nosaltres... Ja fa molt temps que no treballa a la fàbrica. Va fer un bon casament i ara fa de “senyora”. És ben veritat que no ha acabat a la nostra banda, però és una bona dona i  hem continuat essent amigues. 

I diu que tenen un advocat a la família que farà el que pugui per treure’t d’aquí. Ho aconseguirà, ja ho veuràs, i llavors, digues el que vulguis, sí que tindré motius per estar agraïda a una senyora!

Mentrestant, fill meu, sàpigues que la teva lluita, a partir d’ara, també serà la meva!

1. Més endavant van continuar aquesta tasca d’esbarjo i cultura l’Ateneu de la Classe Obrera (1980) i el Círcol Catòlic Obrer (1884)

2. Després coneguda com la Casa del Pueblo.


Imma Cortina Grau

Tornar al mapa