Com a bona jueva, conec la història del meu poble, les seves hores lluminoses, les seves hores fosques i la seva fe. Des de l’èxode d’Egipte, fa gairebé tres mil anys, el nostre camí no sempre ha estat un camí desbrossat. En aquesta ciutat hem viscut temps molt bons afavorits per la nostra relació amb el poder: els jueus de Girona som propietat reial i això ens ha permès comprar uns privilegis que compensen la nostra manca de drets. La corona sempre ens han protegit, sobretot per tal de no perdre els quantiosos ingressos que suposen les taxes que li paguem. Si bé és cert que tant la casa reial com la noblesa han valorat també els coneixements i la ciència del poble jueu.

M’hagués agradat viure l’època de fa més de dos-cents anys en què, en aquesta ciutat, la comunitat jueva era molt més nombrosa i la relació amb els cristians era més fàcil. El meu poble s’havia establert sobretot a l’entorn del carrer Major del Call, però les dues comunitats florien l’una al costat de l’altra, l’una barrejada amb l’altra, sense tantes limitacions com ara, el segle XV segons els cristians. Per a nosaltres Girona era “la ciutat mare d’Israel” en aquestes terres catalanes.

El rei1 havia reconegut l’organització de la nostra aljama i havia propiciat el seu consell de govern constituït per cinc prohoms escollits per la comunitat i per uns secretaris encarregats de fer complir les lleis i recollir els impostos, als quals, i a dia d’avui, la meva rica família ha contribuït sempre considerablement. 

Després d’uns temps, uns altres en venen i allò que m’han contat que succeí més endavant mai no ho he pogut comprendre. Ja sé que sovint les coses que passen no tenen una sola causa, sinó moltes causes que s’apleguen i em pregunto, doncs, què portà els almogàvers a atacar violentament la nostra comunitat en passar per Girona quan anaven a lluitar contra el rei2 de França.

La situació empitjorà i hi hagué més enfrontaments entre la societat cristiana i la jueva: hem sentit relatar amb horror a les nostres àvies i a les nostres mares que l’any 5151 —el 1391 segons el calendari cristià— es repetiren les agressions als carrers dels jueus de diferents ciutats. Aquell any, la nit de Sant Llorenç, fou cremat el portal del call gironí i va haver-hi robatoris, saquejos i un atac de tanta violència que acabà amb l’assassinat de quaranta dels nostres. La meva mare m’explicava com els habitants del call van haver de córrer a refugiar-se a la Torre Gironella per tal de salvar la vida. Fou llavors, després d’aquell assalt sanguinari que moltes persones es convertiren al cristianisme i començà la davallada de la nostra comunitat a Girona.

Moltes famílies jueves han fugit, d’altres s’han batejat segons la fe cristiana, en benefici de l’església per a la qual els jueus no acostumen a suposar ingressos, però en canvi els cristians sí. Moltes persones, però, no s’han convertit de debò i practiquen d’amagat la religió jueva. 

Ara, cada vegada més aïllats i reclosos —ja no ens és permès viure fora d’aquesta part de la ciutat ni els cristians s’hi poden establir— ja som pocs els que encara vivim al call gironí que ha reduït molt la seva extensió. Amb tot, aquests últims anys, la nostra minvada comunitat ha mirat de refer-se. El meu espòs Bonastruc Jucef hi havia contribuït: després de passar molts anys privats de sinagoga, l’any 5194  —1434 segons el calendari cristià— ell i dos prohoms més de l’aljama compraren uns terrenys per a construir-hi el lloc sagrat d’estudi i oració i el micvé on hem continuat realitzant els banys purificadors. 

El meu espòs s’ocupà de mi tal com li manava la quetubà i les meves filles i jo el respectàrem i obeírem sempre en tot, segons es fa a cada llar jueva —i també a les cases cristianes— amb els homes de la família.

Ell era una persona influent i un dels dirigents de l’aljama, com ara ho és el meu gendre Benvenist Samuel. Sé que tant l’un com l’altre han dirigit la comunitat amb mà de ferro i que no sempre hi ha hagut bona entesa entre les persones més poderoses que viuen al call. He comprovat, doncs, que fora de casa meva hi ha molts enfrontaments i que no són només entre jueus i cristians.

Aquest matí, brodava vora la finestra oberta. El sol ja havia fet camí cel amunt, vessava clarors al carrer i em batia de ple damunt les mans i damunt la seda. Pensava que potser avui ja enllestiria el guarniment d’aquella tela quan he sentit plorar una criatura.

M’he atansat a la finestra i he vist una dona que tibava un infant, donant-li la mà. L’infant plorava i no volia seguir. Veient-lo prim, carabrut i amb la roba espellifada no m’ha costat endevinar quina deuria ser la necessitat d’aquell vailet. Llavors m’he mirat la dona: a més d’arrossegar la criatura semblava que arrossegués la pobresa, la brutícia i la pena d’aquest món. No m’està permès parlar amb aquesta mena de persones. La criatura seguia plorant. No crec pas que tinguin l’obligat permís per captar, he pensat.

He fet cap a la cuina i he agafat d’una revolada un pa acabat de fer. També he anat a buscar unes monedes. Des de l’entrada de casa l’he cridada i li he donat allò que li portava. En tornar cap dins, he passat el palmell per la mezuzà i he advertit les serventes que ningú de casa no havia de saber res d’allò que havia succeït, perquè creurien que no he obrat correctament. I mai no sabrà ningú que goso fer-me la pregunta de si allò que els savis del call ens diuen que hem de fer és sempre allò que plau de debò al Senyor.

He tornat a l’estança pensant que tant el meu espòs com jo proveníem de nissagues benestants i significades a la comunitat, però al call no tothom viu de la mateixa manera i també ronden pel carrer persones pobres i desemparades. Encara sort de la confraria de l’almoina que, amb el seu deix testamentari, va crear n’Astruc Caravida, lloat sia.

Torno a fer anar l’agulla amunt i avall vora la finestra. M’agrada notar les sentors i la fressa del call a mig matí. Sento el picar de maces i martells, el puja-baixa frisós de les serres, el fregadís de les pedres d’esmolar, el bufar de les manxes, el crepitar dels focs, el grinyol de rodes i engranatges... em sembla sentir tot el brogit que surt dels tallers de fusters, basters, teixidors, argenters, sastres, ferrers... 

Si ara hi ha aquest feinejar als carrers, quina devia ser l’activitat d’abans quan el call era més gran i més obert i es permetia l’anar i venir de gent de tota condició. I mentre enfilo l’agulla amb fil nou, penso en totes les tasques que ara mateix es deuen portar a terme al call i que no em fan arribar cap soroll a la finestra. Penso en la tasca de preceptors, cantors, rabins, metges, estudiosos dels astres, filòsofs, talmudistes, savis de la llei... persones que ofereixen el seu saber i la seva ciència, sovint també a la comunitat cristiana que cada vegada més vol fer veure que prescindeix dels nostres serveis.

M’explicaren que hi hagué jueus que ocuparen càrrecs públics a l’administració reial, com la família Ravaia: alguns dels seus membres van arribar a ser batlles generals i tresorers del regne, homes de confiança del rei. Però l’any 5043 —el 1283 cristià— les Corts prohibiren als jueus fer aquestes funcions.

Amb tot, sé que encara avui dia, corrent el XVè. segle cristià, persones rellevants de la noblesa o de l’església recorren a les pràctiques curatives de metges jueus i, fins i tot a la catedral gironina es serveixen de la destresa jueva a l’hora de relligar llibres.

Després aniré a ca la mercera a comprar fil de seda, m’agrada triar-lo jo mateixa. Hi anirem amb la dida, que es va quedar a casa de serventa després de criar la meva filla, i que en sap molt d’aquestes coses. Em miraré encaterinada, com sempre, teixits i brodats i pensaré que si jo hagués de treballar per guanyar-me la vida podria fer la feina que fa ella... o bé la de teixidora de vels i de seda. L’única ocupació generadora de guanys que he tingut, de vegades, és la de prestar diners, com també havia fet en algunes ocasions el meu espòs.

Si m’hagués calgut guanyar-me la vida potser hagués fet de mercera, però allò que m’hagués agradat de veritat fora entendre de malalties i remeis, d’herbes medicinals, d’ungüents i d’arrobs... saber calmar dolors, cosir ferides, curar mals... fer de metgessa com na Floreta que ho fou de la reina Sibil·la de Fortià, o Benanada que atenia la reina Violant de Bar. Tant és així, que m’hauria agradat escriure recomanacions i consells per tenir bona cura del nostre cos, com ara els que es recullen en l’antic Llibre d’amor de dones. La meva mare em parlà d’aquestes dones i també de la important tasca de les llevadores.

Hi ha hagut molts metges jueus de renom reclamats per persones rellevants, però per una jueva exercir aquest ofici, de manera pública, no és tan senzill.

Jo vaig aprendre a llegir, no pas a la sinagoga com fan els nens, sinó a casa. La meva mare m’infongué el respecte per la Torà i em donà a conèixer el caminar del poble jueu sobre la terra. Jo m’he encarregat de fer el mateix amb les meves criatures. 

He dedicat la vida, doncs, a seguir allò que disposa la nostra llei per a una dona. He tingut descendència, he transmès a les meves filles la història del poble jueu i les he educat en el judaisme i en el seguiment dels nostres costums i les nostres tradicions. M’he ocupat sempre amb molta cura de fer tots els preparatius per tal de poder descansar  durant el xàbat i per tal que a la meva llar no es fes cap dels treballs prohibits, recollits en el Talmud. I he fet tot allò necessari per poder celebrar cada festa de la nostra religió amb la importància que es mereix i sempre segons les indicacions del nostre rabí.

Cada any he omplert la casa de branques, herbes i perfums per a la celebració de la Xavuot en record de l’entrega de la Torà a Moisès a la muntanya del Sinaí, o bé he preparat sempre amb joia, durant la festa de la Péssah el plat amb els elements simbòlics que presideix la taula: aquells aliments que ens recorden les penúries que va passar el nostre poble durant l’èxode, però també l’ajuda que ofereix el Senyor al poble d’Israel, evocada per la mescla de poma, nous, ametlles i dàtils. Durant el sopar hem llegit sempre l’Hagadà, amb les seves belles il·lustracions que agraden tant a les meves filles.

I mentre complia amb totes les obligacions que em pertocaven, el meu cos per dins es renovava cada mes expulsant, en forma de sang, els humors corruptes. Aleshores jo, després de cada menstruació, i tal com és precepte, em submergia en el bany purificador i en sorgia del tot renovada, pura com si hagués tornat a néixer: en cada ocasió sortia de l’aigua com si sortís de nou del ventre matern. 

Així ho vaig fer mentre vaig ser fèrtil i així ho vaig fer abans del casament o després de cada part, perquè ens cal purificar el cos i l’esperit cada vegada que la vida ocasiona canvis com aquests en la nostra persona. També vaig seguir l’obligada tradició de no allitar-me amb l’espòs quan el meu cos era portador d’impuresa i no hi vaig jeure mai fins al setè dia de l’última gota de sang.

Le dones de la comunitat hem seguit sempre amb cura aquest precepte dels banys rituals sota el control dels homes que s’asseguren que cada una de nosaltres faci allò que manen les nostres lleis en aquest sentit. L’aigua del micvé també acull el cos dels homes, però en altres moments i separadament de les dones.  

Ara, lluny de mi el cicle menstrual, com a jueva he continuat rebent el bany purificador del micvé abans de cada xàbat i molt més sovint que no ho ha de fer un home jueu, tal com està prescrit.

Avui han apedregat la sinagoga nova. Els guardians del portal han hagut d’anar a buscar reforços per tal de fer fora els assaltants. Les dones érem a l’espai que tenim destinat a nosaltres i ens havíem apinyat rere la gelosia. L’atac ha durat una estona i hem temut per les nostres vides. Ningú no deia res, però totes coneixem aquella matança que va tenir lloc, ja fa anys, al call de Girona i estic ben segura que en cada una de nosaltres creixia la temença que s’esdevinguessin uns fets semblants. Però tot s’ha acabat amb l’allau de rocs que han rebut, durant una estona, façana, portes i finestres. 

Després del daltabaix, hem marxat totes a les nostres llars i els homes s’han quedat a estudiar i a pregar. 

En acostar-me a la porta de casa he passat la mà per la mezuzà, mentre deia la pregària amb més fervor que altres vegades: “que el Senyor em guardi les entrades i sortides, avui i sempre”. Només creuar el llindar, ja m’havia empassat la por, i em disposava a revisar que hi hagués el menjar fet i estigués tot a punt perquè així que es pongués el sol començaria el xàbat. Calia vetllar per tal que també les serventes i els servents poguessin respectar el descans del setè dia.

Em fa sentir feliç haver pogut preservar el judaisme en aquesta terra on vivim i mantenir-ne el culte, les tradicions i els rituals: hem circumcidat els nostres fills el vuitè dia de vida i hem presentat les nostres filles a la comunitat un mes després del néixer. Cada dia u del mes de tixrí hem celebrat l’inici de l’any3 o Roix ha-Xanà i el transcurs dels mesos —tixrí, heixvan, quisleu...— ens ha portat les altres festes que celebrem a casa i en comunitat: el Iom Kippur o dia de l’expiació, Sukkot, Hanukkà, Xavuot... i la més assenyalada de totes: la Péssah.

Avui a la tarda, quan Benvenist, l’espòs de la meva filla, ha tornat de la sinagoga, hem començat la celebració del xàbat sagrat. I just abans de sopar, tota la família reunida al voltant de la taula, hem escoltat el meu gendre recitar el quiduix davant la copa de vi ritual.

Ara a casa és Benvenist Samuel qui presideix les cerimònies i pregàries que ens mana la Torà. Abans ho feia el meu espòs, anomenat Bonastruc Jucef perquè era fill de Jucef. I jo sóc n’Estel·lina, muller de l’il·lustre Bonastruc Jucef, i així resarà la meva làpida quan el meu cos torni a la terra, al Montjuïc. Voldria que s’hi llegís, també, que vaig ser una dona honrada i que hi quedés escrit el desig de trobar el meu lloc al Jardí de l’Edèn.

Voldria seguir el camí de l’aigua.

Després de veure-la sortir d’entre les pedres i la molsa com una cinta de plata, la voldria seguir i baixar, com ella, saltant esbojarrada pel torrent entre les roques, serpentejant pels prats... i al final enfonsar-me, com ella, en la riera i en el riu. Perquè aquesta és l’aigua viva, l’aigua renovada, la més valuosa, la que abasteix el micvé. Sovint quan me la miro abans de cada bany, ho torno a pensar.

Voldria seguir el camí de l’aigua.

D’aquesta aigua del micvé que no només serveix per rentar el cos per fora de jueves i jueus en edat adulta, sinó per netejar la impuresa de l’ànima, la impuresa que es transmet. I ens cal procurar-nos una puresa que ens permeti la continuïtat de la vida jueva a la família i a la comunitat.

Igualment, si la nostra mà ha tocat una persona morta, hem de purificar-nos al micvé. I cal també que apliquem el bany ritual a la vaixella que utilitzarem per a la Péssah o a estris i atuells de metall o vidre comprats a un gentil. 

Així ens ho explica l’Halacà, i ens ho transmeten els textos de la Torà, el Talmud, la Responsa... que guien la nostra vida i asseguren la pervivència de costums, tradicions i obligacions en el dia a dia de la comunitat jueva, alhora que ens recorden tot el sentit que tenen. Sé que, en aquests textos, s’hi recullen també les reflexions i discussions dels nostres rabins més savis a l’hora d’interpretar la Torà. I no diré a ningú que sovint m’he sentit atreta i encuriosida per aquests debats, però a nosaltres, les dones, tan sols ens arriben les conclusions finals que en treu el nostre rabí transformades en normes de conducta femenina.

I a aquestes alçades del XVè segle cristià, havent tancat un dels portals del call i cada vegada més reclosos, amb moltes famílies que ja han fugit, altres persones que s’han convertit al cristianisme o que amaguen les seves pràctiques jueves... alguna cosa em diu que serem per poc temps en aquesta terra de Girona que sentim nostra i que hem estimat tant. Alguna cosa em diu que ens faran fora i que el nostre poble no es sentirà alliberat com quan va fugir d’Egipte, sinó que de nou, tastarem les herbes amargants de la Péssah.

... I en el silenci i recolliment del micvé, torno al camí de l’aigua. I la veig néixer, dalt a la muntanya, neta, transparent, esquitxada de llum del dia... La veig néixer com em sento néixer jo en sortir de l’aigua del bany ritual: completament pura.