Fra Pere Ferrer no el veuria pas alçat, el palau abacial; però sí que viuria el procés d’enriquiment i adquisició de poder d’un monestir que estenia les seves possessions per tot el bisbat. Un procés que  portaria, més tard, a voler mostrar l’esplendor del cenobi amb la construcció d’aquest palau.  

Tot i ser un infant que no havia tret el nas al món, en Pere Ferrer era un nen despert que, pocs dies després d’haver ingressat al monestir de Sant Cugat com a oblat o monget, ja copsava el tràfec de la comunitat sota la calma aparent. Havia vist arribar les mules amb les sàrries ben carregades de productes del camp que s’afegien a les fruites i verdures provinents dels horts del monestir i ben aviat sabria com n’eren de fèrtils les terres de l’entorn, que treballaven els serfs, i com n’era d’encertat l’enclavament d’aquell cenobi.

Com aquell qui escolta una rondalla, havia sentit parlar de les lluites entre cristians i musulmans i de com la comunitat benedictina de Sant Cugat havia propiciat el repoblament de les terres conquerides, oferint protecció material i espiritual als qui s’hi volien quedar a viure. En Pere era un xiquet que aprenia ràpid i de seguida va saber què era una pabordia, perquè n’hi havia quatre que depenien del monestir de Sant Cugat: la del Vallès, la del Penedès, la del Llobregat i la de Palau; i no va haver de créixer gaire per comprendre que si es necessitaven quatre administracions per gestionar els ingressos, volia dir que aquell cenobi era molt ric, ja que de tots aquests territoris es cobraven les rendes dels serfs, els censos, els delmes, les baronies... Gràcies a tota aquesta riquesa, que també permetia practicar l’almoina, en Pere, a mesura que es fes gran, veuria diferents obres de reforma de l’edifici i podria gaudir del nou claustre, que s’encarregaria a l’arquitecte i escultor Arnau Cadell, i de les evocadores escenes que aquest artista esculpiria en els capitells.

Inquiet com era, en alguna ocasió el petit Pere havia espiat la visita al cenobi per part d’algun senyor feudal o d’un noble cavaller, fins que el mestre dels mongets li havia ventat un clatellot i li havia dit passa cap a dins! En Pere no s’imaginava que aquells personatges tan ricament abillats que havia vist entrar, tinguessin gaires semblances amb l’abat o el prior, que vestien solament una rústega túnica, un escapulari i una cogulla. Doncs bé, tant els uns com els altres incidien de manera feudal sobre el territori: en procuraven la repoblació i, a canvi d’oferir empara a la gent senzilla, els exigien fidelitat, obediència, treball, part de les collites i aportacions en diner. Els uns es procuraven l’enriquiment i el poder personals i els altres l’enriquiment i el poder del monestir, encara que els monjos visquessin d’acord amb el vot de pobresa que havien professat.

Els diversos càrrecs que tindria en Pere quan seria gran, com a monjo llest i instruït que arribaria a ser, li permetrien constatar aquestes semblances i aquestes diferències entre noblesa i clergat.

En Pere Ferrer es deuria interessar de ben petit pels llibres i per la lectura i l’escriptura, de manera que de gran va esdevenir el monjo culte que podia exercir càrrecs de responsabilitat com ara sagristà, procurador, prior, camarlenc... Perquè, encara que la doctrina de sant Benet atorgava dignitat i valor a totes les feines, incloses les manuals, la veritat és que els germans realitzaven diferents tasques i càrrecs en funció de la seva preparació i en funció, també, de la dot que havien entregat en entrar. Hi havia els monjos oficials, o amb ofici, els monjos claustrals, sense ofici, els novicis que encara no havien jurat els vots i que aprenien la regla guiats per un tutor i, finalment, els oblats o mongets que eren els infants lliurats al monestir.

Tant en Pere com tots els altres mongets tenien ben clar que l’abat era qui manava, seguit del prior. Coneixien l’existència de la sala capitular, on els monjos es reunien per acatar les decisions i disposicions de l’abat, però també per tal de ser escoltats, aconsellats i fins i tot amonestats.

—Als monjos també els renyen, com a nosaltres? —hauria preguntat el petit Pere.

—I doncs! Que et penses que ho fan tot bé? —hauria contestat el tutor dels oblats.

Allò que no li diria el mestre dels mongets era que a capítol també hi arribaven disputes més o menys encobertes entre els monjos i s’hi feien evidents dos bàndols, perquè llavors el petit Pere segur que li preguntaria:

—També es barallen els monjos?

Si un dia hagués vist el mateix rei entrar al recinte, hagués quedat encara més impressionat que el dia que va veure entrar aquells cavallers i hagués tingut més clara que mai la importància del monestir, a través del qual nobles i monarques volien legitimar i augmentar el seu poder... en nom de Déu!

En Pere Ferrer mai no dubtaria que l’Església era qui acomplia els designis de Déu a la terra i que tot allò que defensava, ja fos l’ordre feudal establert o els interessos diversos, ho feia per prescripció divina. I no dubtaria que, aquest fet, li conferia autoritat sobre tots els estaments socials. De gran, en Pere Ferrer veuria com el mateix Jaume I atorgava privilegis i exempcions de pagaments a la comunitat benedictina de Sant Cugat: volia tenir al seu favor l’influent cenobi, sobretot per tal de contrarestar el poder de la diòcesi barcelonina.

Quan els oblats anaven a l’església a pregar, en Pere es mirava de reüll els sepulcres sostinguts a les parets: li feien basarda perquè de vegades en comptes de concentrar-se en el res, s’imaginava els esperits d’aquells honorats nobles que hi havia enterrats, traspassant la pedra i apropant-se-li, a tocar, com unes ombres fosques i glaçades. Allà, reposaven alguns dels qui, amb les seves aportacions econòmiques, havien contribuït a l’esplendor i prestigi del monestir de Sant Cugat. Però en Pere no podia evitar de preguntar-se si reposaven prou.

Si en algun racó de la seva memòria d’infant hi quedava el record d’una mare o d’un pare, el temps l’havia escombrat, el vent se l’havia endut entre les fulles de cada tardor.

Al monestir, només li semblava que s’acostava a la figura d’una mare quan contemplava les imatges de la Verge i el Nen que hi havia esculpides o pintades a l’església, o amb les antífones dedicades a Maria que aprenien a entonar els mongets. Pel que fa a un pare de carn i ossos, se l’imaginava semblant a l’abat, que realment era com un pare per a la comunitat de monjos.

Junt amb els altres infants, l’educació li era impartida pel tutor dels mongets. En Pere seguia amb facilitat els aprenentatges de la litúrgia, del llatí, de cant... però en canvi li costaven més l’obediència o la disciplina que se’ls exigia. Amb tot, hi posava esforç, ni que fos perquè no volia rebre! I si en feia alguna de les seves, procurava no ser descobert.

A la comunitat els ensenyaven a apaivagar la necessitat d’afecte i de recer que té qualsevol infant fomentant-los la devoció per la Verge, que d’altra banda, era l’única dona considerada virtuosa i pura, model de mare per a tota la societat i que instruïa els seus fills en la fe. La resta de dones eren tingudes com a filles del pecat i no tenien entrada al monestir. Algunes imatges, com la d’unes sirenes esculpides en un capitell, eren les encarregades de recordar als germans el perill de la luxúria. Al petit Pere, que no acabava d’entendre això dels pecats de la carn, aquelles sirenes l’encuriosien del tot. 

Segurament li hagués agradat rebre, ni que fos de tant en tant, alguna abraçada. Sí, ni que fos de tant en tant. Una abraçada com ara aquella que es feien dos monjos a l’hora foscant i lluny de les mirades. Ell, esmolet com era, els havia vist. De més gran, però, li ensenyarien a jutjar amb severitat aquest tipus d’abraçades. De més gran, entendria perquè els mongets feien vida a l’ala nord del claustre, separats dels frares adults i no podien coincidir amb ells a les latrines. Entendria perquè els monjos dormien vestits, cadascú al seu llit, però en una mateixa sala, on cremava una llàntia tota la nit. I sabria quines eren les relacions considerades pecaminoses que podien conduir a la presó i fins i tot a la pena de mort.

De gran, també coneixeria la relació i la convivència, poc o molt dissimulada, entre alguns monjos i algunes dones, ja fos més pública o més amagada, malgrat el vot de castedat que havien professat. Quan aquesta relació es posava en evidència, sempre es considerava que la dona era qui en tenia la culpa i era  qui rebia el càstig més dur.

Quan, de xic, en Pere Ferrer va entrar al monestir, no havia vist mai cap llibre. En temps medievals els llibres eren un bé molt preuat i en circulaven molt pocs. Per això aquell breviari que portava sempre el mestre dels oblats el tenia meravellat. Era com si tots aquells signes de les seves pàgines diguessin al frare què havia de fer i què havia de dir a cada hora del dia. I, d’alguna manera, així era, perquè el llibre aplegava la litúrgia de les hores que seguien els monjos en el seu pregar diari.

Encara que per la seva curta edat els mongets eren dispensats d’algunes obligacions que tenien els monjos adults, com ara llevar-se de nit per assistir a l’ofici de matines, així que ingressaven al cenobi, els iniciaven en el seguiment de les hores estipulades per a la pregària, eix fonamental, junt amb el treball, de la vida d’un benedictí: tan bon punt sortia el sol i naixia el dia, els monjos ja es reunien per lloar Déu en l’ofici de laudes. Així doncs, a en Pere Ferrer, el van acostumar des de ben petit a escoltar la paraula sagrada i a entonar salms, responsoris i antífones, per tal que sabés pregar en comunitat durant les hores anomenades majors i amb recolliment i solitud a les hores menors. Durant aquestes últimes, de vegades pregava i de vegades no, perquè també li passaven pel cap altres pensaments, com ara que havia sortit amb gana del refectori..., però  intentava pensar una mica en Déu tal com li ensenyaven... i llavors pensava en  les faves i les cols i els cigrons fumejants dins l’escudella i en el pa calent... i tornava a provar de pensar en Déu... i pensava en el rebost del monestir que s’imaginava ple de confitures i formatges... i de nou procurava pensar en Déu... i se li acudia que potser un dia podria fer una escapada i entrar en aquell rebost sense ser vist..., però llavors pensava que potser Déu sí que el veuria...

A ell li hagués agradat més portar les verdures de l’hort cap a la cuina o recollir els ous de les gallines que no pas arrencar les males herbes com li tocava de fer moltes vegades durant les estones de treball en què els oblats ajudaven en moltes tasques de la comunitat. I ja començava a adonar-se que una de les feines que li agradaria fer quan fos gran fora la d’escriure; molt  més que ser el monjo hortolà, o el frare majordom o el porter o el cuiner, per molts servents que aquests tinguessin com a ajuda. Fer lletres com les del breviari del mestre tutor, això sí que li agradaria!

Ell i els seus companys tenien ja les seves obligacions tal i com les tenien els monjos adults, els quals es posaven cada dia a les respectives feines un cop acabat el capítol de després de l’hora prima. A en Pere, tot i que li feia impressió pensar en tots els frares reunits a la sala capitular, li hagués agradat escoltar com s’organitzaven les feines de la jornada, després de llegir l’obligat capítol de la regla de sant Benet i repassar els sants del dia, els difunts i els aniversaris. Però sobretot li hagués agradat escoltar la confessió de culpes perquè estava molt encuriosit per saber quins eren els pecats que feien els monjos.

Quan en Pere, de xic, vivia en el si de la comunitat d’oblats del monestir, no es pensava pas que de gran podria admirar, esculpits en els capitells dels claustre, alguns d’aquells episodis de la Història Sagrada, que li arribaven per boca del mestre dels mongets. De gran, observant aquelles escenes pètries amb relació a la història d’Adam i Eva o a l’arca de Noè o la matança dels innocents o al  miracle dels pans i els peixos... podria contrastar-les amb les escenes que ell havia imaginat quan sentia les lectures que en parlaven. 

Per altra banda, si en Pere quan era infant hagués vist, en aquella imatgeria de pedra, els lleons enfrontats, els dracs contra cavallers, els grius i les urpes de les àligues, potser fins i tot hagués tingut algun malson. Justament eren figures pensades per impressionar, fins i tot esporuguir, de manera que els ensenyaments que volien transmetre quedessin ben gravats en les consciències. El claustre era un lloc de pas per accedir a la majoria de dependències del monestir i al mateix temps era un espai que convidava a la calma i a la reflexió; i la simbologia de totes aquelles imatges que havia esculpit Arnau Cadell en els capitells, acompanyava a pensar en la natura com a obra de Déu, en la lluita entre el bé i el mal, en les virtuts del bon cristià, en els ensenyaments bíblics...

En Pere, com la majoria de monjos, sabia llegir i tenia aquest camí d’entrada a la cultura, però la gent del poble no sabien de lletra i rebien els ensenyaments a partir de les prèdiques dels eclesiàstics i a través d’allò que els mostraven les pintures, els retaules, les escultures... I és que la cultura i el saber a l’època medieval eren  en mans de l’església que s’ocupava de fer arribar el seu pensament amb relació a Déu, als preceptes i al manteniment de l’ordre establert a tota la societat a través de tots aquests mitjans.

Les tradicions religioses eren una altra via per arrelar en el poble el sentiment de la fe i quan venien les festes assenyalades en què, als vilatans de Sant Cugat, que tenien la pròpia església de Sant Pere, els era permès entrar a l’església del monestir; per a en Pere i els altres mongets, acostumats a la reclusió del convent, deuria ser com veure el món per un forat. Si més no, com veure un trosset del món de fora.

Quan seria un frare adult i tindria responsabilitats properes a l’economia del cenobi, constataria com el comte de Barcelona i la noblesa, per tal d’obtenir privilegis terrenals i celestials, feien donacions al monestir. Aquestes donacions impulsarien reformes innovadores a l’edifici: en les estances,  en la decoració de les capelles, amb la creació de nous retaules, guarnint les obertures amb vitralls... Constataria, també, la participació en altres projectes artístics que anaven més enllà del propi cenobi.

L’afició per la música també li sorgiria ben aviat gràcies al fet que la comunitat benedictina de Sant Cugat era una comunitat preparada i sensibilitzada en aquest sentit, de manera que fins i tot hi tenia lloc una certa creació musical d’himnes i música sacra.

En Pere creixeria, doncs, en el monestir de Sant Cugat, un espai d’educació i difusió cultural de gran importància a l’època, i tot el solatge que aquest fet li comportà es feu present en el monjo culte i mereixedor de confiança que sembla que va ser de gran.