He crescut en aquesta ciutat de Kum sabent de les guerres entre els exèrcits que ens porta el mar de llevant[1] i uns altres exèrcits provinents d’un migdia llunyà[2]. Sovint s’han enfrontat tan a prop d’aquí que m’ha semblat que el vent ens portava fins al temple el bramul de la batalla i l’olor de la sang, el xoc d’espases, falcates, llances, cascos i escuts, el rugit dels atacants, l’esgüell dels ferits, la ranera dels moribunds... i se m’han aparegut un munt d’ulls que s’extraviaven perseguint, inútilment, la vida.
Ilergets i ilercavons no tenim ni la força ni el poder per enfrontar-nos a aquests exèrcits rivals, per això els nostres cabdills sovint han dubtat de si havíem de donar suport als uns o als altres, amb el desig de defensar els territoris que sempre han estat nostres.
En començar la primavera vam allotjar a Kum set guerrers ilergets. Venien a cercar homes per engruixir l’exèrcit del cabdill Indíbil en la seva lluita contra les legions de Publi Corneli Escipió i van quedar del tot admirats per les condicions d’aquesta ciutat, encimbellada i vorejada per barrancs que, a ponent, descendeixen fins al riu. Van quedar meravellats per les imponents torres de defensa que, a la banda de llevant, flanquegen l’única entrada practicable a la zona emmurallada i els va encuriosir la inusual forma pentagonal d’aquestes construccions.
Els guerrers ilergets van observar que Kum estava molt ben defensada, no solament per la seva situació dalt d’un turó de difícil accés, sinó, també, per la muralla que la rodeja i que consisteix en dos gruixuts murs paral·lels que volten tota la ciutat, entre els quals hi ha un ampli espai compartimentat en múltiples recintes.
Presa en consideració la nostra capacitat defensiva, el Consell que governa la ciutat, i en el qual hi ha representades les famílies més poderoses, va decidir que de cada deu homes en condicions per anar a la guerra, vuit partissin amb els guerrers ilergets i dos es quedessin a Kum. També van nomenar un cabdill que dirigís els pocs homes que es van quedar a la ciutat per si arribava el cas que s’hagués d’emprendre alguna acció de lluita.
I jo sé que de ben poc ens serviran aquests guerrers que es van quedar i la nostra ferma muralla, construïda a la manera d’alguns pobles de l’orient, perquè, ja fa força llunes, s’ha instal·lat, molt a prop d’aquí, a la banda de llevant, un campament d’aquests soldats que anomenen romans, que ens assetja.
I endevino que, ja sigui sota les ordres d’Indíbil, al Camp de batalla, o sense moure’ns de les ciutats, tots acabarem sotmesos.
[1] Exèrcits romans
[2] Exèrcits cartaginesos
En clau econòmica
Les famílies més acabalades, sense ser conscients que feina tindran a salvar la vida, colgaran sota terra no només monedes encunyades a Kum, que són mostra de la importància econòmica de la nostra ciutat, sinó monedes ilergetes o dracmes emporitanes o sextants romans, obtinguts de les seves transaccions econòmiques: de la venda de llana, formatge, vi, oli..., procedents dels seus camps i els seus ramats. Enterraran, també, sota el trespol d’alguna estança de les seves àmplies cases, joies i atuells d’argent.
La majoria d’habitants de Kum no disposen d’aquestes riqueses i les seves llars no tenen atri ni consten de tant espai, però abans no marxessin els homes a la batalla i abans de ser assetjats per les tropes romanes, a la nostra ciutat no hi mancava de res. Als llogarrets fora muralla es produïen tots els aliments que ens calien i arribaven a Kum en carros de dues rodes tibats per bous. Dels camps propers provenien el blat i l’ordi i els horts ens proporcionaven faves, pèsols, llenties... També dels encontorns ens arribaven olives, glans, figues, cireres, raïm, mel, ametlles i avellanes, així com vi, oli i formatge. Molts d’aquests aliments, aquí a la ciutat, s’emmagatzemaven en àmfores i sitges, que ara romanen gairebé buides. Ens arribava peix pescat al riu, que podíem posar en salaó, i carn provinent de la cacera.
Els boscos de l’entorn ens abastien de llenya i de carbó. També el ferro, el bronze o l’argent que utilitzen els nostres artesans provenia de l’exterior, però no pas de gaire lluny.
Ara, però, tot aquest tràfec de mercaderies s’ha aturat: des que les centúries romanes han acampat a l’est, molt a prop nostre; ningú no gosa entrar ni sortir de Kum.
Tan sols hi ha algú que entra d’amagat, cada nit, per la poterna que hi ha adossada a la torre de defensa de la banda nord. Només tres persones n’estem assabentades... i no ha de conèixer aquest secret ningú més.
En clau de vida quotidiana
No sé què serà de les nostres cases fetes de pedra i de fang quan el foc, arrapat al brancam i al canyissar del sostre, se les vulgui cruspir. Els nostres escribes no disposaran de temps per escriure allò que esdevindrà; ni els nostres artesans tindran ocasió de plasmar-ho en el bronze, en l’argent o en els atuells de fang cuit.
Aquesta nit, al temple, allitada prop d’Aiunigurs i les altres sacerdotesses, he tornat a tenir malsons: he vist els rostres dels nostres morts més propers damunt la calç embrutida de les parets... i he sabut que ens esperaven.
He vist el pare esbudellar un xai i arribar amb un senglar mort a l’esquena. L’he vist arrenglerant les àmfores al rebost. He vist la mare aixafant l’ordi damunt la pedra de moldre, atiant el foc central de l’estança i preparant els aliments. He vist l’àvia treballant l’espart per fer una estora i filant i teixint la llana per als nostres mantells... i m’he vist dormint amb tots ells a terra, vora les brases, a l’hivern, o damunt del sostre de la casa en temps de la calor. He sentit el garrí esgüellar i les gallines cloquejar, vora nostra, en la mateixa cambra.
M’he regirat i regirat en el jaç, però continuava veient les ombres de tots els meus morts, xiuxiuejant des de les parets, des del sostre o ran de terra... i m’he adonat, de nou, que m’esperaven.
En clau de gènere
Compliré la meva tasca de sacerdotessa i faré saber a tots els habitants de Kum allò que ha de succeir, per tal que ens puguem preparar.
Durant aquests mesos en què la major part dels homes són a la guerra, les dones de Kum, a més de la cura dels fills i de les tasques que sempre hem portat a terme dins la llar, hem assumit les feines que acostumaven a fer els homes, tant dins la ciutat com per aquests voltants. Durant la primavera, i abans no arribés l’exèrcit romà, hem sortit cada dia fora muralla per anar a treballar la terra que s’ha mostrat agraïda i ens ha seguit donant fruit de la mateixa manera que ho feia quan les mans que la treballaven eren totes elles d’homes. Hem portat els ramats a pasturar, hem caçat conills i cabirols i hem treballat a les mines i a les fargues, per tal que no ens manquessin ni les eines ni els metalls. Hem reparat la paret seca de la base d’una casa, si ha fet falta, i hem confegit toves d’argila, sorra, palla i aigua per fer els murs quan ha calgut. I hem tornejat el fang fins a fer néixer vasos, urnes i pàteres.
Les sacerdotesses, en el temple, hem pregat als déus perquè no ens manqués la força i hem augurat que, així com, durant tantes llunes, les dones hem utilitzat de manera incansable aixades i càvecs, falçs i rasclets, serres i tenalles... potser ens haurem de decidir a empunyar llances i espases, amb escut o no, amb casc de cuir o sense.
Demà, tan bon punt es faci clar, aplegat tothom al temple, desplegarem els rituals que han de revelar-nos el nostre destí proper.
I jo sé que no erraré gens la meva predicció, no només pels senyals que els Déus m’enviaran durant la cerimònia, sinó perquè hi ha algú que coneix molt bé allò que passarà i, entrada la nit, m’ha revelat el misteri.
En clau de pensament i creences
Després d’un dia de dejuni, engalanades, Aiunigurs i jo, amb els nostres mantells rivetejats de sanefes, amb les llargues trenes ben caragolades damunt les orelles, lluint sengles arracades, torques al coll, braçalets com serps als braços... ens hem disposat a iniciar la cerimònia. La figura de Demèter la presidia des de la petita cambra del fons.
A l’estança gran del temple, les persones més rellevants de Kum, assegudes en la bancada de tova que voreja la paret, han seguit, amb posat greu, totes les nostres evolucions vora el foc central que cremava damunt l’empedrat en forma de pell de brau. Davant d’aquest foc una columna truncada sostenia una petita cista que contenia els elements mistèrics de la Deessa.
En un vas, realitzat pel millor dels nostres orfebres, Aiunigurs i jo hem begut el Kykeon, el beuratge fet amb la banya del sègol. Poca estona després, encara notant la flaire de la menta que conté, s’han anat obrint finestres a la nostra ment. Finestres que ens mostraven Kum amagada sota un núvol de foc i de fum, visions que ens mostraven petjades de soldats per tot arreu, àmfores vessades i trencades, animals morts a les cases i al carrer..., però jo no podia veure els habitants. No hi eren. On eren? En canvi, podia veure les sanefes roges dels nostres vestits de lli o de llana convertides en reguerons de sang... i, al cap d’un moment, Aiunigurs ha ofegat un crit perquè ha vist la nostra ciutat de Kum enderrocada i colgada per capes i capes i més capes de terra... i colgada pel temps.
Avui, al temple, la poca esperança de treva o de negociació amb els assetjants que encara pogués quedar als ancians del Consell, al nostre cabdill o a tots nosaltres, s’ha esvaït del tot.
Els calders enterrats sota el trespol de les cases no hauran exercit la seva funció protectora de la llar i potser cap de nosaltres podrà gaudir dels nostres rituals mortuoris: ni el més acabalat dels nostres conciutadans serà transportat en carro cap a la pira, ni seran purificades les seves restes que el foc no ha cremat, ni enterrades dins una urna...
Les centúries romanes arrasaran Kum. Quedarà ben poca cosa d’aquesta important i bonica ciutat i de tot allò que s’hi ha construït durant tots aquests anys. Quedarà ben poca cosa del nostre temple.
Per això, avui, tot aquell que pugui, traurà els millors vasos d’argent i les millors pàteres per tal de realitzar el banquet funerari que, aquesta vegada, celebrarem abans i no després que ens arreplegui la mort.
De res no serviran al vigilant de la poterna els sextants que li ha pagat el centurió que m’ha visitat cada nit. Fa dies que el romà m’ha fet saber quina seria la nostra fi i m’ha ofert de salvar la pell.
Però jo, passi el que passi, no em mouré de la ciutat de Kum i em mantindré vora la meva gent i ben a prop d’Aiunigurs, l’anciana sacerdotessa... fins que ens aculli Demèter.
Imma Cortina Grau