Mare meva si la veia moderna, jo, la senyora Hermínia! Un dia la cuinera em va dir, noia tanca la boca quan te la mires, que sembles beneita. Però quan venien ella i el seu marit a veure la senyora Elisa era com si en aquest pis les portes i les finestres fossin més obertes i s’hi respirés més bé!

No feia gaire que havia entrat de minyona en aquesta casa i que estava aprenent a fer les coses tal i com les volia la mestressa. M’estava al segon pis, el del servei, amb la Carmeta, la cuinera, que sort en tenia d’ella, perquè jo a Cervera no hi coneixia ningú i ella era d’aquí de tota la vida.

Sovint netejava i endreçava a la saleta, a la galeria, al menjador... d’aquest cantó de la casa, però mai no havia entrat a l’altra banda del pis, la banda noble que li diuen, fins que un dia la senyora Elisa va enviar-m’hi a fer una repassada. Total per què, vaig pensar jo! Si tot allò ho tenia sempre tancat!

Al despatx, encara ple de llibres i papers, mentre treia la pols, vaig imaginar-me, el senyor de la casa assegut escrivint rere aquella taula de fusta massissa i tornejada. Prou en devia ser d’important i de ric aquell senyor. Crec que al meu poble ningú no tenia un despatx com aquell. Però, és clar, ara em trobava en una de les cases més importants del carrer Major, un carrer que era com el melic de Cervera!

M’havia explicat la cuinera que el senyor Agustí Duran i Farreras era advocat, treballava al registre de la propietat i s’havia significat molt a la ciutat perquè hi liderava el partit liberal. Es veu que cobrava rendes de les moltes terres que posseïa i que, a més, tenia un parent a Puerto Rico que havia fet molts diners amb una fàbrica de tabac. I que la seva dona, la senyora Elisa, tampoc no es quedava curta, em va dir, perquè provenia d’una família molt rica de Barcelona, que tenia avantpassats a Cervera! No, si ja es notava, ja! Sobretot si tenies ocasió de veure aquella banda de la casa!  L’altra part on feia vida la senyora des que era vídua, no s’hi podia comparar! A aquell luxe només s’hi acostava una mica la capella, em semblava a mi.

Mentre passava el drap pel retrat de sobre la taula —que una mica més i em cau a terra! I quin daltabaix si se’m trenca el vidre!— pensava que en aquell despatx el senyor de la casa devia portar els comptes de tots els seus negocis, tal com la senyora els portava de les despeses de la casa, però ella no necessitava despatx.

Segons la cuinera, el fill, l’Agustí Duran i Sanpere, aquell que venia de vegades amb la senyora Hermínia, també havia estudiat molt: per advocat com el seu pare i també història, em sembla, i es guanya molt bé la vida consultant i endreçant papers antics a Barcelona, tot i que això, es veu que també ho fa aquí a Cervera, em deia la Carmeta. I que allà a Barcelona viu a la Casa de l’Ardiaca i és el director de l’arxiu de la ciutat.

També m’explicava que la família Duran, tan ben posicionada, provenia de menestrals espardenyers, semolers i fusters que havien viscut a Cervera feia més de cent anys... Que es veu que van anar comprant terres i rebent rendes i es van fer molt rics... Ai, caram! Dit així semblava ben fàcil, oi?

Jo veia que la senyora Elisa manava molt. A la Carmeta, la cuinera, i a mi no ens en deixava passar ni una i tot ho volia molt ben fet. De vegades em semblava que també li hagués agradat manar la senyora Hermínia, quan venia, però ella no es deixava pas. Doncs, es veu que quan vivia el seu home, amb ell tenia un aire obedient i dòcil que jo no li havia vist mai. Com ha de ser, em deia la Carmeta, només era manaire amb el servei i les coses de la casa, fora d’això seguia allò que disposava el marit. Doncs jo crec que la senyora Hermínia no ho fa pas d’aquesta manera, li vaig dir jo, i ella em va respondre que per això hi havia gent a Cervera que la criticaven.

Aquell dia que em van manar que tragués la pols i fregués els miralls de la sala i del saló de la banda noble del pis, quan vaig entrar en aquelles estances em vaig quedar tan parada que si hi hagués hagut la mestressa allà segur que m’hagués cridat l’atenció. Em faltaven ulls per admirar els papers pintats de les parets, les indianes de les tapisseries, els dibuixos del trespol que no s’acabaven mai, la fusta treballada dels mobles, dels marcs daurats dels quadres, els cortinatges i cortinatges de domàs que anaven del sostre fins a terra, el piano, els trinxants i els armaris amb mirall, les vitrines, les vaixelles, els canelobres, les cadires i sofàs encoixinats, les capçaleres dels llits tan guarnides, els grans llums d’aranya que penjaven dels sostres... i llavors em vaig recordar que, precisament dels llums, m’havien encarregat de treure’n les teranyines. Així que vaig anar a buscar l’escala a l’altre cantó del pis i vaig aprofitar per dir-li a la Carmeta, Reina Santa quin luxe que hi ha a l’altra banda del rebedor! A fe de Déu que quan deurien fer les seves tertúlies, les seves festes musicals... o el que fos, els convidats deurien quedar bocabadats de tot allò que veien. Ja ho pots ben dir, em va contestar ella, això és justament el que volien. De fet, és el que volen tots els senyors: mostrar la seva posició social de la manera més opulent possible.

Fregava les llàgrimes de vidre d’un d’aquells salamons, enfilada a l’escala, i m’imaginava el saló ple de convidats molt elegants que parlaven els uns amb els altres mentre algú tocava aquell piano... quin goig que feia tothom... i em vaig quedar una mica encantada...

—Noia! —em va cridar una veu.

I jo vaig fer un xiscle fort i una mica més caic de l’escala. Era la senyora que venia a supervisar la meva feina, però jo, ves qui ho diria, ja m’havia pensat que era el fantasma del seu marit que em cridava des de l’altra vida.

La cuinera i jo compartíem la cambra. Així no es gastava tant. Deien que els comptes de la casa, una dona els havia de saber portar de manera estalviadora i semblava que la senyora Elisa, això ho tenia molt clar. Les altres habitacions del segon pis eren tancades. En vida del senyor Agustí Duran i Farreras, m’explicava la Carmeta, estaven ocupades perquè es necessitava més servei, sobretot perquè a la casa hi havia vida social: reunions, tertúlies, recepcions, trobades musicals, representacions, celebracions... i s’havien de mantenir com una patena les sales de la banda est. L’oferiment als convidats de refrescos i refrigeris també donava feina i segons quins dies hi havia d’haver dues cuineres.

De tot aquest contacte amb el món exterior, se n’ocupava el meu marit, al cel sigui, tal com ha de ser. I com que ara no hi és, no té sentit que mantingui oberta l’ala noble..., això vaig sentir que la senyora deia a una amiga que venia de tant en tant a veure-la. Es trobaven a la saleta i mentre l’una brodava i l’altra feia anar els boixets per fer puntes al coixí, anaven enraonant. Segons el temps que feia, s‘asseien vora la taula camilla de la galeria perquè allà hi havia més llum.

Alguna amiga, algun parent i, de tant en tant, els seus fills, quan la visitaven, eren totes les persones que veia la senyora Elisa. Bé, i altra gent de la ciutat quan anava a missa, que llavors aprofitaven per dir-li allò de vostè sí que és un exemple per a totes les dones, un model de devoció, de modèstia, de sobrietat, de resignació... i sempre, a casa! Al revés que la seva jove!, devien afegir quan la senyora Elisa ja havia girat cua. La Carmeta sempre deia que quan tornava de l’església se li notava que tornava tota estarrufada sota la vestimenta negra.

Reina Santa, sort que tenia alguna cosa que la revifava, la senyora Elisa, perquè jo normalment me la mirava com una flor sense aigua, pansint-se rere els vidres de finestres i balcons i només amb la claror que li regalava l’eixida! Almenys, de finestres i balcons no en falten en aquesta façana tan guarnida i la pobra dona podia guaitar què passava al carrer, però sense sortir: en aquella època, ja es tractava d’això!

Quan la venien a veure el senyor Agustí i la senyora Hermínia, jo veia que per a la senyora Elisa tot el que deia el seu fill era paraula de Déu. Un dia li vaig comentar a la meva companya quan ens ficàvem al llit i la Carmeta em va dir, potser és per això que la senyora Elisa no insisteix a dir a la senyora Hermínia com ha de fer les coses, perquè el seu fill ja troba bé com les fa i ella no contradiria mai un home de la casa.

Va haver-hi un temps que jo veia que a Cervera tothom valorava la saviesa i els èxits professionals del senyor Agustí Duran i Sanpere, mentre que de la seva dona en sabien ben poc i només es preguntaven si treballava o si no treballava i si era que ho havia de fer o no ho havia de fer una dona de la seva classe... i que gira i que tomba... i jo només era una minyona, però ja sabia que la senyora Hermínia també era una persona sàvia.

De vegades ajudava la Carmeta a pelar patates per a la verdura del vespre i, mentre avançàvem feina, la fèiem petar una mica. Sovint em parlava d’altres temps en aquella casa.

Quan les minyones baixàvem a primera hora del matí, del segon pis cap a la cuina, em deia la Carmeta, la senyora Elisa ja ens hi esperava per tal d’organitzar la feina del dia: qui havia d’anar al mercat, què s’havia de comprar, quins menjars s’havien de fer, què s’havia de netejar, a quina hora havia d’estar a punt la xocolata calenta o el refrigeri si hi havia convidats o era dia de rebre... i tot es posava en marxa.

Aleshores, a la Carmeta, se li posava mitja rialla a la boca perquè m’explicava que quan els preparatius eren per a les reunions polítiques del seu marit, a la senyora Elisa se li notava que manava les feines una mica de mala gana. Sembla que li agradava més tenir a casa una altra mena de convidats i una altra mena de trobades més distretes.

El seu marit, em seguia explicant la meva companya, després d’esmorzar i llegir el diari, s’acostumava a quedar al seu despatx, ocupant-se dels seus negocis i no era pas conscient de tot el tràfec que hi havia a la casa... —no facis les peles tan gruixudes que t’emportes mitja patata!— Això, la Carmeta, sempre m’ho havia de dir en un moment o altre, mentre anàvem xerrant.

Quan tot el servei ja feinejava, la senyora es dedicava a llegir, resar, escriure cartes o feia labors a la saleta, de vegades en companyia d’alguna amistat. I de tant en tant treia el cap a la cuina per veure com marxava tot o venia a revisar la meva feina quan jo ja havia deixat els llits fets, havia buidat l’orinal, havia escombrat el trespol, havia rentat i estès la roba, havia plegat llençols... i sense que ella ho sabés, algun dia també m’havia assegut al seu tocador a pentinar-me, imaginant que la senyora era jo. És que això de tenir una cambra i una recambra i un espai per a rentar-se i arreglar-se em tenia meravellada. En canvi a la senyora Hermínia això de tenir el llit a la recambra, sense llum ni ventilació, no li agradava gens perquè deia que no era higiènic.

Ara les coses són ben diferents. La senyora Elisa fa temps que va morir i la casa habitualment és tancada, llevat de l’estiu. Arribats al bon temps, venim dues minyones: una joveneta i jo —que, tot i que ja no soc jove, em conec els topants— i ho netegem tot, abans no vinguin el senyor Agustí, la senyora Hermínia i les seves filles a passar les vacances. Ara, la Carmeta, la cuinera, ja no hi és i nosaltres dues només ens hi quedem alguns dies per ajudar la família a instal·lar-se i després marxem, perquè moltes feines que abans fèiem les minyones, ara ja les fan les màquines que han portat a la casa la senyora Hermínia i la modernitat. Ni jo he de fer la bugada, ni la cuinera ha de passar temps ventant el carbonet encès i posant el foc a punt a la cuina econòmica.

Això sí! A la casa hi torna a haver vida: un va i ve de persones llegides i artistes d’aquí i de Barcelona i fins i tot de l’estranger! De tant en tant, sobretot quan hi ha recepcions i trobades més importants, ens tornen a cridar a l’altra noia i a mi, per ajudar.

I, això sí! A l’estiu, durant els passejos que fan per la ciutat de Cervera, la família Duran segueix creant expectació.

En aquesta petita ciutat també existeix el diuen, diuen. I diuen que la senyora Hermínia quan vivia al barri de Gràcia, seguia els corrents espiritistes i que després les modes entre la gent llegida i de posició la van portar a interessar-se pel budisme. Des que es va casar, però, sembla que torna a seguir els preceptes de la religió catòlica. Si fos molt devota, en aquesta casa hi podria resar molt, perquè des del segle XIX que és plena d’escaparates i petits altars dedicats a la Verge i a alguns sants. La senyora Elisa, al cel sigui, sí que els donava ús. I no passava dia que no anés a pregar a la sumptuosa capella que hi ha a la banda del pis on es feia vida. Quan de joveneta vaig entrar de minyona a la casa, aquesta capella, com una església en petit, em tenia ben embadocada i no podia deixar d’admirar els tres angelets a qui l’artista havia pintat la fesomia dels tres fills de la senyora Elisa. Sembla que aquesta pintura és obra d’un pintor molt important que era conegut a l’estranger i tot! Es veu que feia retrats de personalitats rellevants, fins i tot de la reialesa! Va decorar moltes cases bones i aquí a Cervera hi tenia una escola de dibuix. I ara he sabut, a mi que m’agraden tant les ballades de gegants i nans, que el gegant negre que treuen per la festa major és obra seva! Ai, ves! Pau Béjar, es veu que es deia, aquest pintor.

Quan és aquí a Cervera, la senyora Hermínia, també veig que escriu cartes tal com feia la seva sogra, però a fe de Déu que deuen ser de caire molt diferent i a la força s’hi ha de notar que ella va ser educada d’una manera més lliberal: sempre m’he adonat que té les seves pròpies idees. Sovint passen a veure-la persones d’aquestes a qui ella escriu. Acostuma a ser gent de bona classe i molt interessada pels llibres i per les idees.

El nom del seu marit, Agustí Duran i Sanpere, surt molt sovint als diaris! Es veu que ha fet una feina molt important als arxius històrics de Cervera i de Barcelona, d’on és el director. Es tracta d’allò que la Carmeta en deia remenar i endreçar els papers antics. També durant la guerra va ser el responsable de protegir els documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Els diaris expliquen també que el senyor Agustí ha tingut molt interès a donar a conèixer la nostra història i a crear museus que l’expliquin a la gent, tant aquí a Cervera, com a Barcelona. És una persona molt valorada per tothom, menys pels franquistes que una mica més i no li deixen continuar la feina que sempre ha fet. Sembla que li van fer un judici i tot! De depuració, en deien!

Comparteixen amb la senyora Hermínia aquesta dèria pels temps passats i sempre m’han explicat tots dos que no volen conservar l’ala noble de la casa Duran tal  com està només pel fet que hi ha coses molt boniques i de molt valor, sinó que la volen mantenir així perquè ens parla de la nostra història, de la història de finals del segle XIX i de principis del segle XX.

Al llarg de la meva vida m’he fet un tip de fregar i netejar a la casa Duran, però he de reconèixer que també hi he après moltes coses.

Ara me’n torno al meu petit poble i porto sota el braç un llibre que ha traduït la meva mestressa, la senyora Hermínia, que ja fa temps que fa de traductora, i que m’ha fet il·lusió comprar. Jo no estic gaire avesada a llegir, però aquest el llegiré, ni que sigui algun trosset! Perquè, a més, diu que és un llibre que, com la meva mestressa, defensa les dones. Es titula El segon sexe es veu que és molt famós i que el va escriure, en francès, una tal Simone de Beauvoir.